Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dijous, 14 de juliol del 1977.

Senat hora zero.

1973: Viatjo a Madrid emmanillat entre dos policies i en vaga de fam. 1975: Viatjo a Madrid, només custodiat per quatre guàrdia civils. 1977: Viatjo a Madrid com a senador per participar en la constitució de les primeres Corts, ja bastant democràtiques.

Alçat del sòl del carrer al pis alt del Palau de la Carrera de San Jerónimo per voluntat del poble. Privilegiat de contactes. Uns grats: Bandrés, Cela, Dolores Ibarruri, Alberti, Felipe González; altres ingrats, entre els quals ha cobrat per a mi un significat especial el de Manuel Fraga Iribarne. He passat a poc a poc al costat de la seva rotllana tancadíssima. No m'ha vist. Més tard, ens hem topat. M'he presentat i se n’ha anat molt seriós.

Anècdota: el senador Rodolfo Martín Villa oblida exhibir el seu document acreditatiu en votar. I el president li ho exigeix. Finalment el troba, confús, en el fons de la butxaca i se li permet votar.

Tema de fons, mana Suárez i va col·locant els seus peons en el tauler. Els vots canten. I s'ha aliat amb el PSOE tant al Senat com al Congrés: UCD quatre llocs, els millors, PSOE, tres llocs, els pitjors. La resta, res de res.

L'extrema esquerra ens acusa sovint d’«oposició domesticada». Avui hem avançat en el camí de la democràcia, però jo certament avui m'he deixat domesticar. M'he portat, com tota la minoria catalana i com les altres minories, dins de les més estricta moderació. Perquè no tenim força d'escons i perquè tot estava previst en els decrets. De moment, la nostra gran victòria a Catalunya –80%– aquí no val res. Avui res absolutament per a Catalunya.

Però a la fi va penetrar l'oposició a les Corts.

Lluís M. Xirinacs.