Capítol 9. La subtil servitud de la cultura.

Les característiques de la moneda anònima també afavoreixen la monetització, la mercantilització i la prostitució de molts aspectes humans, fins i tot dels més immaterials (formació, informació, recerca, salut, dret, política, art, sexe, esperit...), mentre que, paradoxament, no ajuden a resoldre satisfactòriament les funcions mes bàsiques de la moneda: facilitar intercanvi de béns (no mals) i serveis (no desserveis) i permetre l'equilibri entre producció i consum-inversió en societats complexes que no poden usar el troc.

Un dels problemes fonamentals d'un canvi d'orientació de la civilització occidental vers un respecte per les altres cultures del planeta i vers la natura és la manca de capacitat crítica i creativa dels «creadors de cultura», sotmesos a dependències més o menys confessades sigui dels Estats (públics) sigui d'empreses (privades), que estableixen i afavoreixen programes i projectes mantenidors del sistema.

El fracàs del desenvolupament en els anomenats «països endarrerits» evidencia no solament un exterminador neocolonialisme cultural i econòmic sinó la pobresa de la cultura occidental, que identifica el «bon viure» i «la qualitat de vida» amb la producció i la possessió d'objectes. No tot bé mercantil (que augmenta el PIE) és un bé objectiu per a la persona, per a la societat i per a la natura, sinó que en molts casos participa d'un mal o n'és un (perjudicis per a la salut, exhauriment de recursos, sistema de dominació...). El mateix podem dir dels «serveis». La llibertat no pot circumscriure's a elegir entre unes opcions donades sinó que, sobretot, ha de permetre crear noves opcions.

El sector econòmic que més importància està prenent en els països «desenvolupats», per sobre del sector secundari (indústria) i del sector primari (matèries primeres), és l'anomenat sector terciari (serveis). Aquest és un conglomerat d'activitats molt heterogènies que van des de la burocràcia a les professions liberals; des del transport i les comunicacions a la política; des dels serveis de neteja als informàtics...

Una altra gran classificació de l'economia és la que separa les activitats «públiques» de les «privades». Així, en referència al sector terciari, tindrem «serveis públics» i «serveis privats».

Una darrera distinció, no tan habitual, però no menys important per intentar posar en clar aquest complex sector, és la que separa les activitats lucratives de les activitats sense afany de lucre.

La manca de claredat teòrica i pràctica d'aquests diferents estatuts té, com tothom sap i pateix, grans repercussions socials, polítiques i econòmiques.

En el debat sobre serveis públics i serveis privats caldria discernir si es poden considerar actes semblants –regits per la mateixa dinàmica del mercat– produir patates que atendre un malalt, construir cases que fer d'alcalde, fabricar cotxes que fer de jutge, imprimir llibres que fer de mestre...

Normalment, es considera que els serveis públics són aquells que de penen d'alguna institució de l'Estat, que, com a teòric representant del bé comú, assumeix aquell servei, perquè és d'utilitat pública, fora de les lleis del mercat (gratuït o amb preus polítics); i que són gestionats per funcionaris.

Els serveis privats són aquells que, en canvi, estan mercantilitzats, és a dir, aquells pels quals l'usuari paga allò que li demana el mercat, format pels professionals o propietaris dels serveis.

El resultat és que l'usuari, en alguns casos, per exemple en el de la sanitat, ha de pagar una important suma mensual a la Seguretat Social –i en rep un servei deficient, per la seva burocratització i massificació– i, a més a més, ha de pagar la medicina privada –a vegades el mateix metge que el rep en tres minuts a la consulta de la Seguretat Social–. I això es repeteix, amb formes peculiars, entre ensenyament públic i ensenyament privat, entre mitjans de comunicació públics i privats, entre policia pública i privada (serveis de seguretat), entre assegurances i pensions privades i públiques, entre transports privats i públics, entre recerca pública i privada...

Sembla que aquests són un tipus de serveis que per al seu bon funcionament necessiten llibertat, tant per part de qui els exerceix com per part de qui, segons els casos, els usa. Són uns serveis que fàcilment poden degenerar, per motius diferents, tant quan s'estatalitzen i es burocratitzen com quan es mercantilitzen i esdevenen elitistes.

Podem cercar un estatut diferent als actuals que faciliti la gratuïtat –l'accés a tothom sense discriminació– i alhora la qualitat i la llibertat, tant al professional com a l'usuari? Com aplicar un model d'aquestes característiques en la practica per no caure en abusos ni en privilegis, ni en noves burocràcies ineficients?

Aquest conjunt d'activitats tenen un altre problema molt important: qui paga mana. I qui mana en el món del «saber» mana, d'una manera o altra, en les consciències de les persones. La polèmica entre públic (bé comú) i privat (lucre privat) és falsa. L'Estat ha esdevingut un bé privat, una corporació que defensa els seus privilegis (i el dels grans privats que la dominen) i que té tots els mitjans coercitius (lleis, policies, exèrcits, jutges...) que els petits privats no tenen. S'ha establert una lluita, o baralla de fira, entre dos «privats», a vegades amb interessos comuns, a vegades contraposats, que exerceixen el poder del «saber» sobre la població. La llibertat real que té l'usuari només rau en la possibilitat de triar entre la medicina privada i la pública, entre l'escola privada i la pública, entre la informació privada i la pública... Cada una té avantatges i inconvenients, però totes dues són terriblement geloses de les medicines lliures, de les escoles lliures, de les ràdios lliures..., que no tenen enfocaments de dominació ni d'asserviment. L'usuari no té llibertat per triar un altre tipus de servei i fins, en alguns casos, pot ser sancionat o anar a la presó per haver-ho intentat. Per que es mantenen aquestes estructures tan irracionals, presentades sota el nom de «l'Estat del benestar»?

I heus aquí el darrer mecanisme: els interessos creats. Allò que és «públic» és pagat per tots els qui estan forçats a tributar impostos, però els mecanismes principals de presa de decisió de com es gasten els diners públics, de com s'organitzen els serveis públics, acostumen a estar prostituïts per situacions legals i il·legals, però reals. I tota prostitució significa pagar un preu, un preu que és més alt com més transcendent és el poder del prostitut. Per la via legal, la prostitució de la democràcia comença amb el sistema electoral i amb l'increïble sistema de finançament que obliga tots els partits a vendre's a qui té prou diner per pagar les immenses sumes de les campanyes electorals. Industrials i banquers són els qui financen, legalment, els partits! Si guanyen, l'agraïment generós. Si perden, l'esclavatge del deutor. Legalment no es pot provar quasi res, però tothom ho pensa i ho «sap». El suborn i la corrupció són la més patètica realitat del poder. Només salten al carrer quan interessa enfonsar un o altre competidor creant un escàndol.

La Justícia, tercer braç independent, dissenyada per protegir el dret i defensar els ciutadans dels abusos i del poder, resta lligada per paranys semblants, subjectada al «públic» (per l'executiu) i al «privat» (pel suborn i per les castes socials a les quals pertanyen molts dels seus funcionaris).

Els numerus clausus exclouen milers de professionals preparats per millorar quantitativament i qualitativament aquests serveis, i les oposicions a places de funcionaris no sempre permeten l'accés als més ben preparats per a les seves relacions humanes específiques, sinó als capaços de passar unes proves memorístiques que res no demostren de l'art de l'exercici d'una professió.

A més dels serveis públics i privats, el sector terciari aplega un conjunt d'activitats culturals aparentment més lliures: dels artistes (escriptors, poetes, pintors, escultors, arquitectes, grafistes, publicistes, actors, directors audiovisuals...). Tots aquests creadors culturals són de molt difícil avaluació en funció de la seva productivitat i normalment depenen de l'atzarós món dels «editors» i «productors», de les promocions i de l'especulació. Tenen una gran influencia social, tant per justificar i mantenir la societat, com per subvertir-la. Tant la seva burocratització com la seva mercantilització asseguren la mort de la cultura transformadora.

Per acabar aquest repàs cal ubicar, també, allò que anomenem entitats i activitats no lucratives. L'objectiu d'aquestes entitats és beneficiar el soci o un determinat sector social, sense que en l'activitat que es realitza es reparteixin beneficis dineraris. Les entitats no lucratives, sense afany de lucre, mouen diners, i algunes –com les esportives o les caixes d'estalvis–, molts, però els beneficis s'han de reinvertir. No hi ha accionistes, sinó socis. Aquestes entitats no poden ser catalogades com a públiques (per més que fan una funció pública, però no són estatistes) ni com a privades (per més que són portades per privats, però no tenen afany de lucre). Algunes són, fins i tot, considerades «corporacions (privades) de dret públic». Moltes d'aquestes entitats viuen, en part, de quotes de socis, en part, de subvencions públiques i, en part, d'esponsors privats, I no sempre, doncs, poden mantenir la seva pretesa independència.

Hi ha un altre tipus de «serveis», mig legals, mig il·legals, per alguns considerats lliures, per d'altres, «forçats», que tenen a veure amb el sexe i l'afecte. Pels qui consideren la prostitució com un fenomen lliure i natural, aquesta s'ha de convertir en un servei públic o en un servei privat però «segur» i «digne». Possiblement, aquest és un dels casos més representatius què tots aquells de que hem anat parlant. Una cosa és acceptar que hom per viure ha de vendre la pròpia força de treball, i una altra, que hom s'ha de vendre ell mateix (o la cosificació d'una part d'ell mateix). L'afecte, el sexe, com l'esperit i la consciència, són massa especials per posar-hi preu, per mercantilitzar-los sense destruir la persona i la seva dignitat. I hom no acostuma a fer-ho si no és per sobreviure. Si tothom tingués mitjans per viure dignament no seria tan fàcil que infants, adolescents i adults es deixessin posar preu a la seva intimitat.

I al costat del sexe, l'esperit. La prostitució de l'esperit, amb la compra de les religions, s'afegeix a les prostitucions de la política, de la cultura, de l'art. El diner, obscur, tot ho podreix, en aquestes esferes. En les grans esglésies i en les sectes. Tota aquesta «superstructura» té la capacitat de suscitar i de concluir els anhels d'alliberament més profunds, o la capacitat d'«alienar» les persones i els pobles. Aquest és el seu poder i els qui la «paguen» saben perfectament la rendibilitat de la seva inversió a fons perdut!

Després d'aquests anys d'experiments amb la planificació estatista no ens queda més remei que acceptar que, el mercat, en determinades condicions i llocs, pot ser un bon mecanisme de producció i distribució de la riquesa. Però ens cal precisar molt bé quines són aquestes condicions. I encara més, ens cal distingir allò que és mercantilitzable i allò que no pot ser-ho perquè genera efectes secundaris contraris als perseguits.

La competitivitat, si no és deslleial, sembla un bon sistema per desenvolupar la «competència», la capacitat d'eficiència responsable en qualsevol àmbit «econòmic». Però hem de reconèixer que la condició fonamental, la seva lleialtat, no acostuma a complir-se. I a més, competitivitat no vol dir sempre afany de lucre, ni marginació dels perdedors, ni mercantilització de totes les realitats naturals i de totes les activitats humanes. Hi pot haver «competència professional» sense «competitivitat mercantil» quan hi ha altres motivacions que les lucratives. Per tant, ens cal posar límits al mercat, fora dels quals la seva funció d'eficiència esdevé pertorbadora i contraproduent.

De semblant manera, la comunitarització pot ser molt adient per preservar i potenciar espais naturals i humans on la cara no productivista de la vida pugui desenvolupar-se. Però la comunitarització no és sinònim d'estatització i quan aquesta s'accentua i surt dels seus àmbits propis també crea disfuncions gravíssimes.

Quins són, doncs, els àmbits propis i complementaris del mercat i de la «comunitat»?, de la llibertat i de la solidaritat? del privat i del comú?, del lucratiu i del no lucratiu? I un cop definits, com facilitar la dinàmica pròpia de cada àmbit sense interferències ni dependències fàctiques dels uns sobre els altres?

El mercat regeix bé allò que necessita l'intercanvi quantificat dins d'un marc d'abundància, de creixement, d'il·limitació. Però resulta que la realitat té límits, més o menys evidents, més o menys immediats, però en té. Sense voler ser exhaustius, i tenint en compte la problemàtica plantejada i les possibilitats de solució practica, hi poden haver tres grans àmbits que, en l'actualitat, percebem com a espais que o bé s'han de desmercantilitzar o bé s'han de protegir d'una possible mercantilització:

La natura, els recursos naturals, especialment els fixos (com la terra), els exhauribles no renovables (com els minerals fòssils) i els no reciclables, són de mal mercantilitzar sense posar en perill la supervivència de la vida en el planeta.

La persona humana, les seves relacions interpersonals, les seves institucions culturals i comunitàries són també difícils de mercantilitzar perquè són de difícil mesura (molt més qualitatives que quantitatives) i perquè el poder del diner les pot convertir en perillosíssimes armes de poder contra les persones a través de la manipulació i l'alienació de la seva intimitat.

El diner, en ell mateix, instrument principal de la mercantilització de la realitat, esdevé una arma mortal quan se'l mercantilitza, quan se li fa prendre autonomia sobre la realitat del mercat –i, en alguns aspectes, de la comunitat–, perquè trastoca i desequilibra el mercat i la societat reals (inflació i deflació monetàries; especulació de títols i de divises).

Però, qui, i com, ha de vetllar per aquesta desmercantilització de la natura, de les persones i de la moneda? Quins són els límits de « la comunitat» i, sobretot, d'aquell que històricament en pretén ésser el representant?

Si el mercat ha de tenir uns límits, l'Estat també. Aquest –amb totes les seves institucions de govern, a tots els nivells i àmbits– no hauria d'interferir en la dinàmica del mercat fent-li competència deslleial: els serveis que oferís haurien de ser gratuïts i de lliure exercici, no hauria de tenir empreses mercantils productives ni de serveis.

Per a la gestió dels recursos naturals s'hauria de trobar la manera d'incorporar al cost de les primeres matèries comunitàries unes «taxes verdes» per protegir recursos, per investigar succedanis, per afavorir el reciclatge de les deixalles i per impedir la contaminació. El sol hauria de passar a propietat comunitària –no estatista– i hauria d'oferir-se en lloguer a llarg termini per a funcions ben determinades. Això facilitaria la protecció dels recursos i també l'ordenació racional i ecològica del territori.

Una moneda adequada podria fer un paper importantíssim per evitar les seves pròpies disfuncions i per fer viable aquest pla de desmercantilització d'alguns àmbits. És molt possible que sense un instrument monetari diferent de l'actual qualsevol intent de canvi en tots aquests àmbits estigui condemnat al fracàs. El diner continuarà fluint impunement i obscurament d'un sector a l'altre, per corrompre funcionaris, per fer guanyar opcions polítiques, per manipular notícies, per aturar invents i investigacions, per endormiscar consciències, per prostituir la cultura, per especular sobre el sol i sobre el mateix diner.

Si es volen distingir àmbits mercantils i no mercantils calen instruments que en facilitin la distinció. En aquest sentit es tracta de veure si és possible un sistema monetari que a més de personalitzat –que deixi rastre i que responsabilitzi– sigui adaptable a cada sector, àmbit i activitat, i que no permeti trencar impunement els límits de cadascun. Com veurem en propers capítols, es pot imaginar un sistema en el qual hi hagi una espècie de «monedes» especialitzades: una «moneda» que només pugui ésser usada per finançar allò que no és mercantilitzable i una altra per a allò que és propi del mercat; una «moneda» que deixi constància de la legalitat de l'intercanvi; una altra que faciliti, sense burocràcies, la comunitarització del sol i l'aplicació de taxes verdes sobre l'extracció de matèries primeres i sobre la contaminació...

Per remarcar la importància del tema acabarem amb uns colpidors testimonis que, des de dins de les respectives professions –comunicadors de masses i juristes–, plantegen cruament el pes de la mercantilització i de la funcionarització.

A primers de segle, Joan Puig i Ferreter (1926) expressava molt bé l'estat de servitud de la cultura. «Perquè els periodistes que ens posem a sou d'una empresa industrial estem pitjor que els criats. La nostra servitud és més revoltant. Jo vendria joiós els serveis del meu cos. M'agradaria saber un ofici: enquadernar, fer capses de cartó... –rendir vuit hores de treball per guanyar-me el sosteniment. Em sembla que seria per a mi una cosa alegre. En canvi no puc suportar sense rancúnia, tristesa i amargor, la servitud de l'ànima i de la intel·ligència¹».

«L'ase de sínia treu aigua per regar els camps. Que reguem nosaltres? Fomentem l'estultícia, la ignorància, la mentida i la badoqueria. Impulsem els negocis dels altres, fem de graó de tots els atrevits i poca-vergonyes que hi ha al món; ens dobleguem davant de tothom, encensem els cretins i els ídols de llautó. Damunt nostre, damunt la nostra estúpida servitud, creix la riquesa, la glòria, la vanitat, l'autoritat, l'abús i el crim; i nosaltres ens consumim de misèria, oblit i rancúnia. I gosem dir-nos intel·lectuals!... I se'ns compra amb entrades de «toros» [...] funcions benèfiques, sous de manobre i dinades aristocràtiques²».

Malgrat que han canviat moltes cases, avui continua una subtil servitud de la cultura que s'expressa d'altres maneres, no menys corrosives, tant si el domini és «privat» com «públic». El conegut lingüista Noam Chomsky (1988) és clar en la seva anàlisi del sistema de comunicació de masses als Estats Units, país considerat el modèlic guardià de la llibertat.

«Els mitjans de comunicació de masses dels EUA [...] permeten –fins i tot fomenten– enèrgics debats, crítiques i dissidències, sempre que restin fidels al sistema de pressupostos i principis que constitueixen el consens de l'elit, un sistema tan poderós que pot ser interioritzat en gran part, sense tenir-ne consciència³». «L'opinió pública està exposada a poderosos i persuasius missatges de dalt i és incapaç de comunicar-se significativament a través dels mitjans de comunicació en resposta a aquests missatges [...] Els dirigents han usurpat una enorme quantitat de poder polític i han reduït el control popular sobre el sistema polític utilitzant els mitjans de comunicació per generar suport, conformitat i una evident confusió entre l'opinió pública –citant w. Lance Bennett⁴–».

I continua: « En els mitjans de comunicació, semblantment que en altres grans institucions, els qui no mostrin els valors i punts de vista precisos seran considerats «irresponsables», «ideològics», o, d'alguna manera, aberrants, i tendiran a ser arraconats. [...] Els qui s'adaptin, potser honestament, tindran llibertat per expressar-se amb poc control per part dels directius, i podran afirmar, encertadament, que no són objecte de cap pressió per adaptar-se⁵». «Un periodista que no desitgi treballar durament pot sobreviure, i fins i tot guanyar respectabilitat, publicant informació (oficial o confidencial) procedent de les fonts habituals; aquestes oportunitats poden ser negades als qui no s'acontentin amb el fet de transmetre les interpretacions de la propaganda de l'Estat com si aquesta fos la realitat⁶».

«En resum, els mitjans de comunicació de masses dels EUA són institucions ideològiques efectives i poderoses, que duen a terme una funció propagandística de suport al sistema mitjançant la seva dependència de les forces del mercat, els supòsits interioritzats i l'autocensura, i sense una coerció oberta significativa⁷».

El decisiu món de la comunicació pateix d'aquests mals, però no és l'únic. L'Administració de Justícia, almenys a Espanya, és un bon exemple del que estem dient. Joan Roig Plans (1991⁸), advocat, conclou un recent estudi dient que «sense una solució de xoc, veiem difícil sortir del forat actual».

«La manca de qualitat del treball dels professionals [va] molt lligada a una escassa o inexistent vocació a conseqüència d'haver escollit la professió com un treball amb l'estabilitat de funcionari o, en el cas dels professionals lliures, mercantilitzant els despatxos. En qualsevol cas, fent que la motivació primordial del treball sigui l'obtenció d'uns guanys, en lloc d'un sentit de servei o, fins i tot, del gust per la feina ben feta».

També considera que «litigar és per als rics o per als desesperats que es troben en situacions límit». «L'elevat cost que comporta litigar provoca que els ciutadans –principalment els que tenen limitacions econòmiques– renunciïn a fer valer els seus drets davant dels tribunals. Això, òbviament, en benefici d'interessos il·legítims. D'altra banda, també comporta que, amb mitjans econòmics, es puguin obtenir, il·legalment i paradoxalment a través o amb l'amenaça d'un litigi, concessions de qui tingui dificultats per fer front a les despeses». «El sistema d'honoraris per a la retribució del treball dels professionals liberals que intervenen en l'Administració de Justícia no és equitatiu perquè gratifica principalment segons la quantia dels assumptes».

Considera que «una Administració de Justícia ineficaç propicia la defensa dels interessos i la realització dels drets al marge dels mecanismes legals i, per tant, amb un alt risc d'arbitrarietat. A més, genera en la ciutadania el sentit d'impunitat de conductes il·legítimes, produeix desencís i escepticisme, i, en definitiva, la pèrdua d'il·lusions col·lectives, que són essencials per a un benestar solidari».

Sobta positivament la valentia d'algunes de les alternatives que proposa: «promoure la creació de tribunals de deontologia mixtos, amb membres de les distintes professions jurídiques i amb jurisdicció disciplinaria sobre els professionals de totes elles, per assegurar-se d'evitar la impunitat que poden motivar reaccions corporativistes» i «que el treball dels advocats i procuradors fos retribuït per l'Estat, amb prohibició absoluta de rebre qualsevol emolument particular en pagament de treball per a la defensa judicial».

Notes:

¹PUIG I FERRATER, Joan (1926), Servitud, Edicions 62, Barcelona, 1985, p. 66.
²Íd., p. 91.
³CHOMSKY, Noam, i HERMAN, Edward s. (1988), Los guardianes de la libertad, Crítica, Barcelona, 1990, p. 348.
⁴Íd., p. 349.
⁵Íd., p. 350.
⁶Íd., p. 352.
⁷Íd., p. 353.
⁸ROIG I PLANS, Joan, Alternatives per a un funcionament més eficaç de l'Administració de la Justícia, ponència presentada a l'«Aula Provença», Barcelona, 14 de novembre del 1991.