Capítol 17. La monètica: temptació o repte.

L'ús del diner electrònic, ara i aquí, esta essent també un mitjà de domini i de control sobre el poble (no protecció de la intimitat, perill de repressió policíaca, fiscalitat fàcticament arbitrària...). Se'ns presenten tres opcions: Primera, negar radicalment qualsevol ús del diner electrònic; Segona, proposar-ne un ús amb garanties; Tercera, obviar el tema.

L'electrònica, com molts dels invents humans, ha nascut en gran part com a instrument militar. Té els seus defensors i els seus detractors, els uns i els altres radicals. Avantatges i inconvenients, possibilitats i perills de tota mena són sobre la taula. El seu ús pot reduir el consum de paper (i per tant de boscos) però les pantalles poden perjudicar la salut; redueix els transports i el consum d'energia i de certs metalls però depèn d'una xarxa elèctrica i telefònica de qualitat; allibera molts treballs repetitius d'arts gràfiques, de secretaria, de comptabilitat i d'arxius, però crea «addicció»; dóna gran autonomia i mal·leabilitat d'ús però també una gran concentració d'informació en mans de pocs...

De fet, la implantació actual de la informàtica en el camp de la moneda (monètica) ofereix avantatges pràctics (menys paperassa, autogestió de serveis bancaris, més seguretat contra robatoris o frau...) però alhora no protegeix la intimitat de les persones davant de possibles repressions policíaques i fiscals ni contra l'acció de qualsevol amb objectius delictius (suborns, manipulació de dades...).

Anem per parts. Abans de tot, que és la monètica? És una moneda informàtica, que quan està intercomunicada a distancia (tele) també s'anomena moneda telemàtica (teleinformàtica).

Les targetes de caixers, de pagament de crèdit o de dèbit, són l'element més conegut de la monètica. Però, perquè funcioni un sistema monetari teleinformàtic cal un complex sistema de lectors de targetes, d'ordinadors i de bases de dades que actualitzin les entrades i sortides dels comptes corrents de tots els usuaris de targetes.

Les targetes més conegudes són les de banda magnètica, en la qual s'enregistren, entre altres dades, el codi secret de l'usuari. Les targetes més noves són les que els francesos anomenen carte a mémoire (targeta amb memòria), o smart card, en anglès (targeta intel·ligent). També s'anomenen «targeta amb xip», ja que el fet que en la targeta hi vagi incorporat un xip és el tret més distintiu que les diferència de les targetes de banda magnètica. El xip, un petit ordinador a bord, és la clau de les seves característiques més destacables: millor autentificació (per saber si la targeta és o no falsificada), millor identificació (per reconèixer el seu propietari), millor certificació (per impedir que un pirata pugui desxifrar-la), millor secret (per operar amb missatges en clau).

Les targetes de banda magnètica han esdevingut poc fiables. Qualsevol pirata amb una mica d'habilitat en pot desxifrar el codi secret i fer-se amb els diners d'altri. Les targetes amb xip, en canvi, no solament són molt més segures, sinó que permeten noves funcions, entre elles la de dur a sobre un petit banc propi, pràcticament inatracable i inviolable. l'usuari de la targeta hi carrega, en una espècie de caixer automàtic, una determinada quantitat d'unitats monetàries del seu compte corrent. A partir d'aquest moment, hom porta diner «en efectiu» que serveix per fer pagaments a qualsevol establiment que tingui el lector corresponent, sense haver de consultar si hom té números vermells i sense haver de portar bitllets, ni monedes ni xecs. La targeta esdevé un moneder, un bitlleter i un talonari de xecs recarregables de «capacitat de compra» en els caixers automàtics, sense portar a sobre ni un duro, i sense que ningú més que el seu propietari en pugui disposar.

La capacitat de memòria de la targeta amb xip permet no solament fer inviolable el codi d'identificació personal, sinó també enregistrar altres identificadors més complexos, però més segurs i més a l'abast de tothom –que no calgui memoritzar el fatídic codi–. En aquest sentit ja estan disponibles diferents sistemes d'identificació lligats a les característiques físiques del propietari de la targeta: empremtes digitals, to de la veu, estructura de l'ADN, pressió del bolígraf en signar... En general, les targetes amb xip esdeven alhora un mitjà per preservar tot allò que ha de ser protegit de falsificació i escolta: clau d'accés, transmissions confidencials, expedients mèdics... També ofereixen la possibilitat d'esdevenir un dossier portàtil: agenda de butxaca, guia particular de telèfons i adreces, dades mèdiques bàsiques...

La seva gran capacitat d'emmagatzemar i ordenar informació pot permetre reduir el nombre de targetes de cada usuari (de caixers, de crèdit, d'empresa, mèdica, d'aparcament...) a una de sola per a totes les funcions.

Per accedir a les informacions confidencials de l'individu només aquest en té la clau. Per accedir a dades conjuntes entre l'individu i una entitat, per exemple el banc, calen les dues claus –com en una caixa forta–. Un intent fraudulent d'un dels dos bloqueja l'accés i pot arribar a comportar l'autodestrucció de la targeta.

És a dir, la targeta amb xip ofereix molta privacitat i, alhora, deixa petja de totes les operacions. Ofereix l'oportunitat d'implantar-la com un sistema que, alhora que defensi la privacitat, deixi rastre per a la defensa de l'Estat de dret contra accions delictives.

Vegem ara les possibilitats socials, positives i negatives, de la monètica.

L'ús de la targeta amb xip és molt més fàcil i còmode per al seu usuari, de qualsevol edat, jove o vell. Moltes persones grans se senten incomodes amb els problemes d'haver de pagar i rebre canvis amb monedes i bitllets, o amb les complicacions dels caixers automàtics, que exigeixen memoritzar codis secrets, o amb les formalitats d'estendre i signar xecs. La targeta amb memòria simplifica tot això, i encara més en el cas que incorpori algun sistema d'identificació personal inalterable, com les empremtes dels dits, de la mà o de la veu. Aquests són sistemes patentats, viables i usats ja en sectors d'alta seguretat.

La seva aplicació permet introduir la seguretat que necessiten determinats sistemes per funcionar. «La targeta intel·ligent pot provocar canvis fonamentals en el funcionament econòmic de la societat. Per exemple, usades com a clau, poden proporcionar el grau necessari de seguretat per fer que les xarxes d'ordinadors siguin veritablement viables. Per tal que pugui funcionar un sistema totalment electrònic de compensacions bancàries i de transferències de fons resulta imprescindible garantir que no tinguin accés al sistema usuaris no autoritzats. Les targetes intel·ligents poden crear aquesta autentica unió entre informàtica i telecomunicacions¹».

A la transferència electrònica de fons dels bancs i al pagament electrònic amb targeta s'hi esta afegint la facturació electrònica. «Una dotzena de gran empreses europees del sector químic planegen començar a substituir d'aquí a poques setmanes les comandes i les factures de paper que generen els seus intercanvis comercials per un sistema totalment electrònic que enregistrarà indeleblement les dades pertinents. [...] Això permetrà reduir els costos dels departaments administratius i els errors de transcripció, així com accelerar les transaccions. Els ecologistes defensen l'intercanvi electrònic²».

«El 1986 hi havia 36 milions de targetes a França. A Europa n'hi havia 100 milions i més de 800 milions circulaven als Estats Units. En els propers 10 anys s'emetran uns 80 milions més de targetes i s'instal·laran 400.000 terminals monètics a Europa. El valor d'aquest mercat industrial s'estima en 800 milions d'ecus (el març de 1987 un ecu valia uns 7 francs³)». És a dir, uns 110.000 milions de pessetes.

Quina és la causa d'aquesta acceptació de la monètica? «La reducció del cost del sistema de pagament ocupa una part central. Així, el cost del tractament unitari de les operacions efectuades per xec o per targeta magnètica s'acosta respectivament a 3 francs i 6 francs». «Al contrari, als voltants de 1995, el cost de tractament dels pagaments efectuats amb targetes amb memòria descendirà a 1 franc!⁴». L'ús de la monètica ofereix «grans avantatges als intermediaris financers ja que redueix les despeses generals, principalment per l'abandó del xec al voltant d'un 60 per cent. Per als comerciants, la utilització d'aquest sistema electrònic suposarà l'avantatge de disposar d'un sistema de pagament immediat, mentre que els mètodes actuals –xec, targeta de crèdit– exigeixen un termini. I a més, el pas dels clients per caixa serà molt més ràpid⁵».

Recordem que al voltant del 1994 prop del 80 per cent de les operacions de caixa dels bancs s'hauran substituït per caixers automàtics o per pagament directe amb targeta. La targeta mixta (banda magnètica i xip) serà operativa en tots els caixers europeus. I per a l'any 2000 s'està organitzant un «sistema operatiu universal» que permetrà realitzar operacions en qualsevol entitat bancària del món.

Ara bé, totes aquestes possibilitats de les targetes intel·ligents es tan essent desaprofitades. Des que el 1974 es van inventar, han hagut de passar més de 10 anys perquè la banca francesa les acceptés. De fet, no estan prosperant com els seus promotors esperaven.

Els comentaris següents són prou significatius del problema que suposa la manca d'una aplicació coherent i democràtica d'aquesta tecnologia, manca que n'impedeix la generalització: «Les targetes intel·ligents són encara «una tecnologia que espera una bona aplicació⁶»». «Els productes avançats no troben sortida en un mercat reticent a la seguretat extrema». «De moment, el tema del control per l'empremta digital ha quedat oblidat a causa de la negativa dels aturats a ser sotmesos a un control tan rigorós⁷».

I és que, malgrat que en general els ciutadans accepten el control com a inevitable, no els agrada sentir-se collats del tot. Volen creure que no ho estan, que els queda un marge de llibertat í d'intimitat. «La nostra intimitat està per sobre de tot i la persona més propera que puguem tenir ens coneix només en part. Tanmateix, el nostre món privat s'està enfonsant. En realitat, pas a pas anem deixant un rastre electrònic ple d'informació personal darrera de nosaltres que, amb el temps, podrà revelar qualsevol aspecte de les nostres vides i que, segons qui hi tingui accés, pot arribar a influir notablement en el nostre esdevenidor. Aquest és el camí cap al qual anem irremissiblement. El futur no existiria sense la informàtica, però precisament perquè cada dia les nostres vides estan més lligades al món dels ordinadors cal que adoptem mesures preventives. I la millor de totes és que existeixin lleis que ens defensin de possibles intromissions informàtiques i que protegeixin la nostra intimitat. Tots hauríem de tenir dret a saber quina informació existeix sobre nosaltres, on es guarda, qui hi té accés i amb quines finalitats s'utilitza⁸».

A Espanya, l'avantprojecte de llei preparat el 1984 pels socialistes, que anava en la direcció de reconèixer aquests drets, fou paralitzat pels subsecretaris d'Interior i d'Economia-Hisenda. El nou projecte de Llei Orgànica de Regulació del Tractament Automatitzat de Dades Personals no sembla que ofereixi gaires garanties de protecció de la intimitat. A França hi ha una llei que segueix les directrius del Conveni europeu per a la protecció de les persones en relació amb el tractament automatitzat de dades de caràcter personal. Segons aquest conveni –en vigor a Espanya des del 1985, però no concretat en llei–, les dades de caràcter personal que revelin l'origen racial, les opinions polítiques, les conviccions religioses o altres conviccions, com també les dades de caràcter personal relatives a la salut o la vida sexual, no podran tractar-se automàticament llevat que el dret intern de cada Estat estableixi garanties apropiades. Tot i així, el Conveni, després d'afirmar que «no s'admetrà cap excepció», l'accepta quan «tal excepció prevista per la llei de l'Estat signatari constitueixi una mesura necessària en una societat democràtica: per a la protecció de la seguretat de l'Estat, de la seguretat pública, per als interessos monetaris de l'Estat o per a la repressió d'infraccions penals; per a la protecció dels drets i llibertats d'altres persones⁹».

El sistema de control d'aquestes ambigües disposicions és encarregat a un òrgan independent. Quan aquest és una «autoritat» nomenada pel Govern «possibilita violacions grolleres de les garanties per manca de control democràtic. El comissari federal alemany, segons exposa cínicament la Llei federal de protecció de dades de 1977, «serà independent i només estarà subjecte a la llei. Estarà subjecte a la tutela jurídica del Govern Federal. El comissari federal dependrà del Ministeri Federal de l'Interior. Estarà subjecte al control jeràrquic del ministre Federal de l'Interior». Com fa la dita alemanya, «contractar el llop per protegir les ovelles¹⁰»». En canvi, a França, el «Comitè Nacional per a la Informàtica i la Llibertat, amb pressupost autònom i estructura executiva, informa el Parlament i dóna suport tècnic a la Magistratura. Els 21 membres de la Comissió són 3 diputats i 3 senadors elegits pels Parlaments; 4 jutges nomenats pel Consell Superior Judicial; 4 experts informàtics nomenats pels ministres de Justícia, Indústria, Ciència i Educació; 3 experts designats pels sindicats i 4 funcionaris nomenats pel ministre de l'Interior¹¹».

De fet, a Espanya «hi ha evidències del tractament automàtic prohibit pel Conveni europeu sobre opinions polítiques i altres dades de caràcter personal. Diverses falles escandaloses en els controls de fronteres són la punta de l'iceberg que delata el contingut dels fitxers personals dels Organismes i Forces de Seguretat de l'Estat, suficient per pressionar el Ministeri del ram enfront de cada projecte de regulació¹²».

Pot ser bo d'analitzar un model social d'aplicació de la informàtica que ens condueix al temible món descrit per George Orwell en la seva novel·la «1984». Aquest model real és l'aplicat a la República Federal Alemanya, que malgrat que ha signat el Conveni europeu de protecció de dades, esdevé capdavantera en la seva infracció i esdevé guia d'altres països comunitaris. Heus aquí la descripció que en fa un ciutadà alemany¹³.

«L'Estat modern disposa avui d'una tecnologia per exercir el control ciutadà que hem de qualificar d'inquietant. I el procés de control segueix creixent».

«El fantasma del «Übenwachungstaat» (de l'Estat de vigilància) ja és un tòpic. Heus aquí uns exemples:

«–El carnet d'identitat llegible per ordinador és ja una realitat a la RFA (jo en tinc un)».

«–El polèmic cens de població del 1987, que es realitza sota una forta repressió sense precedents, ha proporcionat a l'Estat una visió demogràfica instantània d'una espantosa exactitud per a les seves planificacions».

«–Com a conseqüència de les lleis antiterroristes, s'introduí al final dels vuitanta la «Rasterfahrdung» («l'escorcoll de la xarxa»), que és un mètode sofisticat per enregistrar les persones per mitjà de programes filtrants d'ordinadors. En els arxius de dades de la BKA, Comissaria Central Federal, i del servei secret, que en alemany s'anomena, significativament, «Verfassungschutz», és a dir, «protector de la Constitució», ja hi ha dades d'uns 20 milions de ciutadans. Dades que fan referència a llur actitud política, preferències de lectura...».

«–El perfeccionament d'aquest mètode suposa i explica a la vegada la cobdícia d'emmagatzemar cada vegada més dades de qualsevol ciutadà fins que els 65 milions de ciutadans siguin arxivats amb el seu perfil polític individual».

«–De fet no existeix en aquest moment cap control per aturar o limitar aquest procés. Per endolcir-lo, hi ha una Comissió impotent en el Parlament alemany i el ja mític «responsable per a la protecció de dades», que és un empleat del Ministeri de l'Interior (!)».

«També en l'àmbit laboral –oficines i fàbriques– creix el control dels empleats i treballadors. En les grans empreses alemanyes la targeta personal per a cada treballador és habitual i proporciona informació sobre cada pas que fa durant el seu dia laboral».

«L'onada de racionalització i la introducció d'ordinadors personals en l'Administració pública i en la privada quasi està acabada. El sistema Paisy, que controla el personal i planifica l'equip humà, provoca estrès i l'aïllament dels treballadors, i els perjudica la seva salut física i mental. Les estadístiques del sindicat IG-Douck de l'any 1987 proven que amb la introducció de llocs de treball informatitzats ha pujat alarmantment el nivell de les malalties i les al·lèrgies».

«La tecnologia de la televisió per cable –una altra adquisició celebrada dels anys vuitanta a Alemanya– ha esdevingut, després d'uns cinc anys d'experiència, un nou atac contra el cervell dels ciutadans amb la seva estúpida barreja de publicitat i de notícies manipulades».

«Per acabar amb aquest tema cal fer menció de les càmeres de vídeo a cada empresa, estació de metro, supermercat, carrers..., que completen la impressió de viure ja en un món «Orwell»».

Dins aquest context és comprensible la formació d'un moviment de repulsa del sistema de vigilància total que critica no sols els seus instruments sinó també l'anomenada «tecnologia de la inhumanitat».

L'exportació del model alemany és, de fet, una realitat. «Quan Rodolfo Martín Villa, el 1977, va visitar la BKA de la RFA va rebre una lliçó de maquiavelisme postmodern; [...] li van demostrar com era compatible un centralisme d'allò més agressiu amb un Estat federal. Com, gràcies als potents sistemes informàtics, es connecten les dades bancàries personals amb les de la Seguretat Social, la Universitat, l'Administració de Justícia i d'Hisenda. El programa fou adquirit pel Ministeri de l'Interior com a model per a l'Estat de les autonomies i ha estat una herència assumida pels socialistes. Mentre que arreu d'Europa s'incrementen els moviments socials regionalistes, autonomistes i nacionalistes que reclamen descentralització i autogovern o independència, les noves tecnologies permeten als Estats introduir sistemes de centralisme molt superiors als que s'havien sofert en el passat. La informàtica estratègica pot buidar de continguts conceptes polítics com federalisme, autonomia o independència segons qui controli els ordinadors centrals¹⁴». L'ordinador de la Guardia Civil anomenat Duque de Ahumada forma part d'aquest pla: «Se centra fonamentalment en la repressió de la delinqüència i en el control de nòmines i d'armaments. [...] Dades de la lluita antiterrorista, així com filiacions de suposats etarres i moviments d'aquests. En la desarticulació del comando Madrid d'ETA, l'ordinador ha permès el creuament d'informació sobre els residents bascos a Madrid». Aquesta «xarxa d'intel·ligència esta connectada amb la de la policia, que alhora posseeix un altre gran ordinador: el Berta¹⁵».

Davant de tots aquests fets, part de la població pot arribar a considerar que l'anonimat de la moneda és més aviat un factor positiu, ja que serveix de protecció contra el big brother (el germà gran, l'Estat).

Segons aquest raonament, la introducció d'un instrument monetari com la factura-xec telemàtica necessitaria prèviament una societat ja «neta», democràtica, que no pogués usar la nova moneda com a control contra el poble. Proposar el canvi de societat a través del canvi de la moneda podria ser un intent de començar a construir la casa per la taulada.

L'objecció és certa. Però també ens cal considerar que el problema, fins ara, és que tots els intents de començar la casa pels fonaments i els murs de la revolució social han acabat inundats, sense cap teulada que els protegís, ni dels poders fàctics (antics i nous), ni de la corrupció consegüent. De fet, avui, en el camp de la construcció, hi ha tècniques que permeten, a partir de pocs pilars ben sòlids, començar la casa per la teulada. No calen grans fonaments, ni grans parets mestres. Senzillament, pocs pilars ben assentats, i la teulada serveix de protecció per a la posterior construcció de les parets i dels interiors.

Si no canvien un conjunt de regles de joc, la introducció de la moneda telemàtica sense garanties és un perill «orwellià» immens. Però aquest és el camí que ja estan prenent els Estats, els bancs i les policies, fins i tot quan fan o accepten lleis i convenis: se les salten, com hem vist, per la lletra menuda o pels procediments de control dels drets formalment reconeguts.

Es tracta, doncs, de veure si pot haver-hi un sistema d'implantació d'un nou sistema monetari que permeti canviar les regles de joc que fins ara permeten usar els sistemes de control només contra el poble i a favor dels poderosos. Hom pot acceptar més fàcilment un control si creu que és per a tothom igual, governats i governants, i si, alhora, esdevenen evidents uns resultats positius: solidaritat social, millora de la solució dels conflictes, menys repressió policíaca, menys fiscalitat, més autonomia...

En el camp de la macroeconomia hi ha un altre conjunt de problemes no resolts provocats per les targetes de crèdit i pels nous mitjans de pagament no bancaris –creats i oferts per intermediaris financers i per grans empreses comercials–. L'ús de targetes esta agreujant encara més l'efectivitat i la credibilitat dels agregats monetaris (M1, M2, M3, M4...), que són el sistema d'informació macroeconòmica dels Governs, a partir de la qual duen a terme la seva política econòmica. Els nous mitjans de pagament no solament afecten la composició dels agregats monetaris sinó que dificulten enormement el càlcul de la velocitat del diner. Si intentar saber que provoca la inflació i com corregir-la era ja, fins al present, prou difícil, ara, amb el diner electrònic fora dels circuits i de les categories comptables tradicionals, el caos és immens. «En efecte, amb la facilitat amb que els fons són transferits de compte a compte, la relació entre estoc de moneda i el producte interior brut esdevé més inestable i, per tant, més imprevisible¹⁶».

Per acabar aquest repàs sobre les dues cares de la monètica cal tocar el tema clau de la seguretat dels sistemes informàtics: la pirateria i el frau. «Un grup de joves alemanys [...], el Chaos Computer Club, ha aconseguit desxifrar tots els codis d'entrada a la xarxa d'ordinadors de la NASA, de tal manera que disposen de tots els seus bancs de dades i, fins i tot, poden intervenir en els seus programes operatius. L'acció posa al descobert la debilitat dels sistemes de defensa d'aquests ordinadors¹⁷». «El primer cas de frau informàtic fou el comès per Stanley Goldblum, president del consell d'administració de l'empresa EFLIC, per un total de 27.000 milions de pessetes, suma aconseguida mitjançant l'emissió d'una gran quantitat de pòlisses falses. [...] El sector bancari dels EUA estima que cada any perd més de 280 milions de dòlars (30.000 milions de pessetes) en fraus comesos pel seu propi personal –10 vegades més que les pèrdues sofertes per atracaments–. [...] En el Regne Unit, un sol empleat de l'àrea d'informàtica d'un banc nord-americà obtingué 1.600 milions de pessetes en un sol dia. [...] El gran risc és el terrorisme. És molt senzill paralitzar activitats de primera necessitat actuant sobre els punts clau d'un sistema informàtic; el trànsit, per exemple¹⁸».

Per evitar aquest tipus de problemes hi ha sistemes molt segurs (vegeu el capítol següent) que no acostumen a aplicar-se amb l'argument que són més cars que les pèrdues que de moment origina la pirateria. De fet, hom es queda amb el dubte de sí no es pot o si no es vol. L'inconvenient d'aquests sistemes de seguretat és que no permeten l'accés fraudulent de ningú, ni tan sols dels qui manen en la institució en la qual s'implantin. Potser el que temen els directius que consideren poc rendible haver d'invertir uns diners en seguretat... és perdre la possibilitat de manipular la informació al seu favor i encobrir així les seves irresponsabilitats.

En relació amb l'ús de la monètica en el context occidental-industrial, després d'haver-ne repassat les principals possibilitats i els més greus perills tenim tres opcions a prendre:

Primera. La negació de l'ús del diner electrònic.

Per decidir la no proliferació i la supressió del diner electrònic cal acceptar la re-proliferació dels sistemes de pagament tradicionals (paper moneda). Això deixaria per resoldre, en les societats complexes actuals, totes les crítiques fetes fins ara a aquest tipus de moneda anònima.

A més a més, criticar i negar la informàtica –en aquest cas, la monètica– té el perill de perpetuar-la de fet, si no es troba el camí concret per assegurar-ne la desaparició totalment efectiva, pràctica i quotidiana, camí que pot no ser fàcil per manca de suport popular o per la pròpia dinàmica científico-tècnica creada a Occident.

Segona. Les garanties d'un ús democràtic del diner electrònic.

Fins ara, la introducció de la monètica no ha estat sotmesa a cap debat social ni a cap marc jurídic ni polític global que en permetin un ús coherent i democràtic. Ha estat el resultat de conjuntar la recerca tecnològica amb els interessos comercials de les empreses productores de serveis monètics i amb els interessos de reduir costos o millorar els serveis dels bancs i d'altres empreses.

Algunes tímides legislacions plantegen, i no resolen, un problema molt difícil: com compaginar en el marc d'un Es- tat de dret la necessària transparència de les actuacions dels ciutadans amb la protecció de la seva intimitat, fonament de la protecció contra els abusos del poder. Qui i com controla els controladors?

En el camp de la macroeconomia, les possibles aportacions d'una aplicació coherent de la monètica és un tema totalment desconegut per la majoria dels economistes, que ni tan sols sembla que se l'hagin plantejat, mentre que la seva introducció parcial i ràpida esta provocant modificacions del sistema financer que no se saben ni descobrir ni dominar.

En el camp judicial, la introducció de la monètica planteja greus problemes perquè s'han d'afrontar nous tipus de delictes informàtics, però, en cap cas, la institució judicial sembla que hagi parat esment en les immenses possibilitats que podria oferir un sistema de documentació exacte i exhaustiu per investigar delictes i crims, i per obtenir proves concloents, la manca de les quals avui impedeix en molts casos sentenciar, no solament els escàndols financers, sinó gran part dels casos que han de jutjar i que, directament o indirecta, tenen a veure amb els diners. La ineficàcia de la Justícia justifica, així, l'actuació d'una perillosíssima policia repressiva.

Tot plegat fa que estudiar i proposar unes garanties per a l'ús de la moneda electrònica pugui ajudar a resoldre alguns dels problemes més greus que la seva implantació desordenada esta generant, i alhora pugui obrir les portes a resoldre'n d'altres fins ara bastant insolubles.

Aquestes garanties –que desenvoluparem en els propers capítols– inclouen un paquet de:

mesures polítiques (supressió de la moneda anònima, creació de l'estatut comunitari, sistema fiscal automàtic no personalitzat...);

mesures judicials (independència organitzativa, financera i documental);

mesures tècniques (separació de la informació «comptable» socialitzada i de la informació «personal» protegida judicialment; establiment de «xarxes telemàtiques» paral·leles de contrastació automàtica entre el processament comptable (Executiu) i el personalitzat (Justícia).

Tercera. Obviar el tema.

La tercera opció és considerar que la realitat de la monètica no és important. Per un a altre motiu més o menys interessat o interessant, es tracta de deixar, en aquest tema, les coses com estan.

Per adoptar aquesta posició –sense esdevenir còmplice de la situació actual– hom ha de tenir la capacitat d'actuar en altres fronts més importants, actuació que comportaria, indirectament, una modificació substancial d'aquestes realitats monetàries «secundaries».

Notes:

¹McIvor, Robert, Tarjetas inteligentes, «Investigación y Ciencia», gener 1986.
²La facturación sin papel, en marcha, «Cinco Días», 7 de octubre del 1987.
³MULDUR, Ugur, i DINCBUDACK, Nezih, La monétique. Editions La Découverte, París, 1987, p. 5.
⁴Íd., p, 5.
⁵La CEE fija los derechos de los usuarios de las tarjetas de crédito, «Expansión», 22 de setembre del 1988.
⁶¿Qué pasa con las tarjetas inteligentes?, «Investigación y Ciencia», febrer del 1989, núm. 149.
⁷La tecnología se adelanta a la sociedad en los sistemas de control, «El País», 4 d'abril del 1990.
⁸SEMIR, Vladimir de, Somos un simple rastro electrónico, «La Vanguardia», 26 d'octubre del 1987.
⁹MARCELO, Julián, Informàtica i control personal, «Novàtica», núm. 74, p. 10.
¹⁰Íd., p. 17.
¹¹Íd., p. 17.
¹²Íd., p. 13.
¹³JESGARTZ, Dedy, Informe sobre la Moneda Telemática a la RFA (no publicat).
¹⁴VILANOVA, Santi, Estat paral·lel, «Diari de Girona», 9 de desembre del 1987.
¹⁵El duque de Ahumada cabalga de nuevo. «El País». 15 de novembre del 1987.
¹⁶MULDUR, Ugur, i DINCBUDACK, Nezih, La monétique, Éditions La Découverte, París, 1987, p. 118.
¹⁷Un grupo de jovenes alemanes consigue penetrar en el ordenador de la NASA tras violar sus claves, «La Vanguardia», 16 de setembre del 1987.
¹⁸Ladrones por orderador, «El País», 18 de novembre del 1987.