Agustí Chalaux (1911-2006) ens explicava, en la seva conferència titulada «Federica Montseny i Mañé», que en els inicis de la guerra civil espanyola, any 1936, un cop les forces fidels al govern de la república triomfaren a Barcelona, una columna d'anarquistes armats encapçalada per Bonaventura Durruti es va desplaçar per alliberar Aragó. Però va aturar-se a fer la revolució cada cop que alliberava un poble. Per culpa de la lentitud en el seu avenç, més de 3000 anarquistes aragonesos foren metrallats a Saragossa. Humils i pobres treballadors, que no tenien instruments mediàtics ni contactes arreu del món, van morir sense que es produís cap ressò internacional.
En canvi, els assassinats contra la gent de classe benestant en la zona republicana provocaven l'efecte contrari. Els familiars i amics dels rics si que disposen dels altaveus dels mitjans de comunicació del moment i de contactes a l'exterior. Aquests van forjar el mite que el desordre i els crims impunes en aquesta guerra eren monopoli exclusiu dels diferents grups del bàndol fidel.
Una altra escena de la mateixa guerra ens la recordava el mateix Chalaux. Quan l'exèrcit rebel va conquerir el País Basc, aquell va fer presoners diferents batallons de combatents bascs, els quals, disposaven dels corresponents capellans castrenses. Aquests capellans, en testimoni del mateix Agustí, van ser afusellats sense pietat per ordre dels ocupants, sense que després cap tribunal eclesiàstic els concedís la beatificació ni la canonització. A conseqüència d'aquesta sagnant repressió, des de llavors els seminaris bascs van preparar el bressol del que després seria l'organització armada ETA. Podem dir que una de les accions cruels del general Franco va ser l'origen de la reacció i, per tant, del patiment de totes les víctimes de la violència etarra.
Recorda Agustí Chalaux haver estat partidari de la violència revolucionària fins a la revolta d'Hongria (1956), que fou esclafada pels tancs soviètics. Des de llavors, afirma que la violència revolucionària condueix al fracàs, perquè l'estat opressor sempre disposa de més recursos i millors eines de lluita que els seus oponents. Per això, reivindica la lluita no violenta per transformar la societat, la qual cosa desperta la intel·ligència de l'adversari.
Avançant en el temps, i sempre segons el mateix Agustí, formula la denúncia que la lluita armada d'ETA, després del franquisme, podia haver finalitzat de forma ràpida però fou allargada artificialment, en part perquè les forces militars i policials espanyoles a Euskalherria rebien un salari doble que els militars i policies de la resta de l'Estat, incentiu que es mantenia mentre durés la situació de conflicte. Aquesta discriminació positiva va incentivar aquests agents de l'estat a fer perdurar tant com era possible la situació de confrontació armada existent. De tal forma que si un combatent etarra queia mort o presoner, el seu germà el reemplaçava en la lluita.
Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) afirma també en els seus escrits que, durant els primers temps del postfranquisme, les accions armades d'ETA, FRAP i GRAPO van permetre a l'Estat espanyol aconseguir l'excusa perfecta per anul·lar els drets i llibertats democràtiques, sota el pretext de la lluita contra el terrorisme. Quedaven anul·lades, per exemple, les lleis recentment aprovades que protegien les persones detingudes i les deslliuraven de la tortura. S'assegurava estendre al postfranquisme els mateixos instruments de la repressió franquista. Fins al punt que el mateix Xirinacs apunta la hipòtesi que el FRAP va ser una organització teledirigida pels sectors més involucionistes del règim, mentre que el GRAPO estava dirigida pels sectors més afins als EUA i, per tant, lleugerament més aperturistes.
Observem com diferents grups de pressió paguen les campanyes electorals de gairebé tots els candidats, assolint el guanyador el govern en certs estats d'Occident. Alhora, aquests mateixos grups de pressió ajuden a crear i mantenir els grups armats als quals se'ls atribueixen atemptats en països occidentals, fent que després aquests mateixos grups armats siguin titllats de terroristes i perseguits amb duresa. Els atemptats en territoris d'estats occidentals, pretext ideal per la retallada dels seus drets i llibertats, poden ser del cert o no d'autoria d'aquests grups armats, rebent en aquests darrers casos el nom d'«atacs de falsa bandera». Com afirmava Xirinacs, tot imperialisme aspira al monopoli de les matèries primeres. Donant suport econòmic a les dues parts del conflicte, l'objectiu per part d'aquells grups de pressió és intentar imposar el seu monopoli sobre la producció d'un sistema d'energia obsolet i no renovable com és el petroli, i també estendre el control sobre la producció d'una eina d'alienació massiva com són les drogues. A més, amb aquests sagnants enfrontaments, la indústria armamentista disposa contínuament de camps de proves pels seus productes, cada cop més ràpidament obsolets.
En els diferents conflictes, cada bàndol titlla l'oponent de terrorista. Però és costum dels poderosos d'aquest món de crear o aprofitar les condicions de violència que ells mateixos provoquen per generar una violència reactiva superior amb la qual aconseguir el seu objectiu. Els mitjans públics anomenats d'informació, quan són fidels als plantejaments d'aquests poders fàctics, ens fan veure que els terroristes són els altres, fent-nos oblidar que l'origen de la violència es troba en el mateix sistema, o com diria en Chalaux antisistema, generador d'aquest poder.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimarts, 26 de gener del 2016.
Enllaços relacionats:
Federica Montseny i Mañé. Agustí Chalaux de Subirà (vídeo).
Durruti i Irurita.
El primer estat de dret del món.
Petita història de la moneda.
Notes autobiográfiques, Agustí Chalaux de Subirà.
Cronstadt. La seva significació en la Revolució Russa. E. Yarchuck (en castellà).
