Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimarts, 9 de maig del 1978. Pàgina 5.
Altres pobles.
Vaig sortir de Barcelona neguitós per l'estat de salut d'Imma Gràcia. També em feia il·lusió assistir als primers Jocs Florals en terra catalana. Havia rebut una targeta d'invitació per a assistir al Saló de Cent. La vaig passar a la mare. Olga Xirinacs, parenta meva tarragonina, amb rebesavi comú, guanyava la Flor Natural i essent guardonada tres vegades amb un premi dels Jocs, esdevenia mestra en Gai Saber. Però en aquest món no es pot fer tot. M'havia compromès, de feia temps, amb Galícia i Astúries.
No hi havia estat mai. Els galleguistes són potser més dretans que no esquerrans. Tanmateix, el que em sorprengué no fou els galleguistes sinó els gallecs. Allà la immensa majoria de la gent se sent —no reflexivament ni políticament, però sí instintivament i vitalment— gallega. Sobta no veure-hi immigració. Tot és autòcton, fora dels disbarats de la gent invasora des de dalt, dels colonitzadors.
El Ferrol, Orense, Pontevedra, ciutat i camp. No em va vagar de veure les meravelles de la capital cultural gallega, Santiago de Compostel·la.
El darrer dia, que me n’anava cap a Astúries, m’arribà un crit desesperat de Lugo, la província ventafocs de Galícia. En un racó —diuen— pitjor que Las Hurdes, viuen escampades en diferents barris, unes sis mil persones abandonades de la mà de Déu. Assabentades que sóc per Galícia, només demanen que faci una passada per aqueix poblet sense carreteres i amb uns camins plens de fang. Una, dues, tres hores de tresqueres fangoses.
El programa no ho ha permès. He marxat de Galícia entristit. Intentaré de fer-ho un altre dia.
Gijón també està mort de set. La gent escolta, pregunta i parla sense cansar-se. La gent vol ser protagonista dels seus destins. Al capvespre hem passejat nostàlgies per la sorra de la platja de la gran badia de Gijón. Astúries dubta de la seva nacionalitat. Més aviat se sent regió. La seva llengua, en diferents dialectes, s'estén a Lleó, Zamora, Salamanca i el nord de Càceres. i Lleó vol anar amb Castella. El llenguatge bable potser no remuntarà la seva davallada. Potser els esforços actuals arriben tard.
Ja sóc a Barcelona. Finalment Immaculada Gràcia menja i surt en llibertat, i els Jocs Florals han tornat de l’exili.
Lluís M. Xirinacs.
