Al servei d'aquest poble.

Avui. Diumenge, 3 de setembre del 1978. Pàgina 6.

Sang sobre el riu de la Plata.

Encara no el conec personalment. Es diu Rodolfo Campos. Es argentí. Té cinquanta-tres anys. Tipògraf. Periodista. Coneix perfectament bé l’Amèrica llatina. Després de la visita que féu a Cuba el 1959, en retornar a Mèxic, on vivia aleshores, fou detingut i deportat. Sojornà després a França i el 1962 participa en l’establiment de l’Algèria independent. La revolució algeriana li roba el cor. El 1967 torna a l’Argentina, on lluita amb les armes del periodisme. L’octubre del 1977, fuig de nou a l’exili. Enviat per l’agència Efe a l’Algèria, visita els campaments civils de refugiats saharians bombardejats amb napalm per l’aviació francesa. N’explica la visió dantesca. La narració és traduïda a molts idiomes.

Només el conec per la seva primera novel·la Sangre sobre el río de la Plata. Dilluns vinent, a la llibreria Leviatán, carrer de Santa Anna, 23, a les vuit del vespre, es farà la presentació del llibre. M’han demanat que la faci jo.

Quan escric aquestes ratlles només he llegit les cinquanta primeres planes de la novel·la. És un lluitador, un autèntic militant. No perd el temps. No perd una paraula. Té pressa. Està en guerra.

Es nota que la tragèdia del seu país el pressiona abassegadorament. Es nota la seva alta consciència de la tragèdia. La consciència que aquesta tragèdia no és només pròpia del seu país. Que és amagada i a l’aguait en un lloc o que, aclaparadora, ho nega tot amb les seves aigües en un altre.

Escriu un llibre d’una gran força literària, però sense cap concessió a la literatura. Un llibre tens d’argument, però sense cap concessió a la truculència. Un llibre sedoll de preocupació ideològica, però sense doctrinisme.

Allò que més m’interessa del llibre és la militància que, sense esment aparent, es veu que poseeix l’autor. Només poden ésser feliços aquells que s’aconformen amb l’esclavitud i tenen la sort d’haver nascut en una zona rica. La resta o són uns pobres infeliços que moren d’incultura, de gana i de misèria, o són uns lluitadors perseguits com a rates, calumniats, marginats, torturats, que porten la llibertat enterrada en el seu cor i la dignitat escrita en els seus fronts.

Potser el llibre acabarà intentant demostrar que el guerriller urbà no és oportú avui. El que és ben cert és que el llibre demostra que la llibertat humana només arriba a aquell que la conquista.

Lluís M. Xirinacs.