Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Rutger Bregman. Entrevistes sobre «Utopia per a realistes».

Índex:


Sinopsi del llibre «Utopia per a realistes».

Rutger Bregman.La meitat de la població afirma que no se sent realitzada amb la seva feina, i gairebé la meitat de tots els llocs de treball estan amenaçats a causa de la tecnologia i l’ús de les màquines. I mentrestant, després d’una interminable jornada laboral, acabem comprant coses que no necessitem. L’historiador i periodista holandès Rutger Bregman ens recorda que no cal seguir funcionant així, que el món no és estàtic i que les societats han canviat moltes vegades des de l’inici de la Humanitat.

Aquesta guia cap a una utopia revolucionària però perfectament assolible posa al nostre abast múltiples estudis, anècdotes vívides i nombrosos experiments que han resultat ser un èxit allà on s’han dut a terme. Bregman ens mostra que cada fita de la civilització –des de la fi de l’esclavitud fins al principi de la democràcia– es va considerar en el seu moment una fantasia utòpica, ens guia a través d’un viatge increïble per la història, més enllà de les divisions tradicionals d’esquerra i dreta, i ens assenyala algunes idees per a les quals sembla que, per fi, ha arribat el moment. El que resulta del tot impossible és sostenir la hiperproducció i el consum tal com hem fet fins ara: el sistema econòmic menys realista de tots és aquest en què vivim actualment.

Utopia per a realistes és un d’aquells llibres curiosos que t’agafen per sorpresa i posen en dubte tot el que creies saber.

Tornar al menú.


Fitxa tècnica del llibre «Utopia per a realistes».

Utopía per a realistes. Portada del llibre en català.Títol original: Utopia For Realists.
Data de publicació: 22 de març del 2017.
ISBN: 978-84-17016-04-3.
Codi: 10181729.
Col·lecció: Empúries Narrativa.
Traductora al català: Marta Pera.

 

 

Tornar al menú.


El Confidencial. Rutger Bregman: «Treballarem només 15 hores a la setmana».

El Confidencial. Logotip.El Confidencial. Dimecres, 22 de març del 2017.

Entrevista a Rutger Bregman.
«Treballarem només 15 hores a la setmana».

El assaig de l'historiador holandès Rutger Bergman advoca per fer realitat la utopia d'una societat sense fronteres, amb renda bàsica universal i una jornada laboral reduïda.

22-3-2017. 5h.

L'autor Rutger Bregman. (Editorial Salamandra).
L'autor Rutger Bregman. (Editorial Salamandra).

En l'estiu de 1930, just quan la Gran Depressió estava prenent impuls, l'economista britànic John Maynard Keynes va donar una conferència a Madrid titulada «Possibilitats econòmiques per als nostres néts». En altres paraules, per a nosaltres. En aquell moment la pobresa a Espanya era galopant, les tensions internacionals de s'aguditzaven i Keynes semblava haver arribat d'un altre planeta: «En 2030 la humanitat s'enfrontarà al major desafiament de la seva història: què fer amb un mar de temps lliure».

Per al periodista i historiador Rutger Bregman el progrés només ha estat possible a força d'idees que, com la de Keynes, es consideraven fantasies irrealitzables, és a dir, utopies. L'holandès es troba a Espanya per presentar el seu llibre «Utopia per realistes» (Ed. Salamandra) en el qual advoca perquè els països obrin les fronteres als immigrants, adoptin una setmana laboral de 15 hores i paguin als seus ciutadans una renda bàsica universal. Admet que no té totes les respostes i que tan sols assenyala la direcció a una política progressista a la qual se li han esgotat les idees.

Les seves propostes són contràries a la tesi que defensa el filòsof John Gray en el seu cèlebre «Black Mass»: la fe cega en la utopia i el progrés ens ha conduït, entre altres, al totalitarisme nazi o estalinista. El que és utopia per a alguns, pot ser distopia per a altres. Tenint en compte això, potser no és tan dolent que ens hàgim quedat sense noves idees...–

–Vaig néixer un any abans de la caiguda del mur de Berlín i no gaire després es va publicar l'assaig de Francis Fukuyama que vaticinava la fi de la Història. El «zeitgeist» d'aquell llavors era una cosa així: hem provat les utopies des del feixisme fins al comunisme, el capitalisme ha estat declarat vencedor i tot pel que hem de preocupar és pel consum, el següent iPhone i potser el medi ambient; això és tot. Però amb la crisi de 2008 vam descobrir que la història no havia acabat i alguns –segur que John Gray entre ells– van dir que també havíem de desfer-nos d'aquesta última utopia: el neoliberalisme. Sempre vaig tenir la sensació que havíem perdut alguna cosa pel camí. Si mirem enrere en la història, descobrirem visions utòpiques terrorífiques, sí, però també és cert que cada pas cap al progrés va ser una vegada considerat una fantasia: la fi de l'esclavitud, la democràcia, la igualtat de drets per a homes i dones... El problema d'avui és que no tenim ni idea d'on anar. És com trepitjar el cim d'una muntanya i tenir dues opcions: o mires cap a la propera muntanya que vols pujar o mires cap avall mort de por.

L'esquerra moderna només sap a què s'oposa: a l'austeritat, al «establishment», a l'homofòbia o al racisme. Però desconeix a favor de què està. –

No obstant això, en aquests últims anys el populisme ha guanyat terreny. ¿No són Trump, Le Pen i Wilders part d'una mateixa utopia?–

–Però ells no miren cap al futur, volen tornar al passat i a la nostàlgia. I sí, aquest tipus de polítics entén molt millor que l'esquerra que les idees poden i donen forma a la Història.–

L'esquerra solia abanderar el progrés, almenys pel que fa a la batalla de les idees. ¿El socialisme s'ha quedat sense imaginació?–

–El problema és que l'esquerra moderna només sap a què s'oposa: a l'austeritat, al «establishment», a l'homofòbia o al racisme. No estic dient que jo no estigui en contra d'aquestes coses, però també necessites estar a favor d'alguna cosa. Per exemple, el Moviment Occupy Wall Street: molt potent, però sense programa. No està ni se l'espera. Tampoc ajuda l'argot estranya que parlen els intel·lectuals esquerrans: un llenguatge dissenyat per fer les coses simples complicades. Han perdut per complet a la seva audiència. La dreta populista, en canvi, sap molt bé com comunicar-se amb aquest grup més ampli.–

Rutger Bregman. Foto: Miguel Sola.
Rutger Bregman. Foto: Miguel Sola.

Anem a les seves propostes. Vostè insinua que demà mateix la renda bàsica universal podria ser una realitat, però fins al moment tan sols s'han realitzat petits experiments de nínxol.–

–Ha de començar en algun costat. La democràcia no es va implementar en un sol cop: no hi va haver un «boom» i van sorgir els parlaments. El primer pas és fer més experiments a nivell local. Ja estem en aquesta fase: al Canadà, a Finlàndia, a Silicon Valley... Cada empresa moderna fa com 10.000 experiments tots els dies i per alguna raó el govern no vol aventurar-se. Seguim obstinats en les mateixes idees cares i poc eficients.–

Canadà, Finlàndia, Silicon Valley... tots exemples de rendes altes i progrés social. Seria possible a la «mandrosa» Espanya del sud d'Europa?–

–Si en els últims cops de cua de la dictadura franquista algú arriba a dir que aviat Espanya seria una democràcia vibrant dins de la Unió Europea, ningú ho hauria cregut. Com a historiador, crec en l'ampli ventall de possibilitats que la Història ofereix. El realment important és que el canvi no comença en llocs com Washington, Westminster, Brussel·les o Madrid, sinó en les converses de la gent corrent. Si tots a Espanya sabessin que la renda bàsica és una bona idea, els polítics començarien a apostar per ella.–

Podem és l'únic partit espanyol que realment ha posat damunt de la taula la proposta de la renda bàsica, encara que durés poc en el seu programa. ¿S'ha posat en contacte amb ells?–

–Em temo que no, encara que segur que els hagués vingut bé. La gent em pregunta com finançar la renda bàsica i la meva resposta sempre és: com podem permetre'ns no fer-ho? La pobresa és increïblement cara, un malbaratament de potencial humà. L'esquerra i Podem s'atorrollen i només responen amb més impostos. No són conscients que la renda bàsica no és una mesura política més, sinó un replantejament complet del treball amb el qual s'esbrina qui són els veritables creadors de riquesa. Així que, sí, haurien de cridar-me.

El més radical que pots fer ara és assumir el bo en els altres. Si comencem a fer-ho, llavors tindrem una veritable revolució.–

Per vendre una idea tan radical en política cal un relat. Com haurien els partits vendre la renda bàsica a l'opinió pública?–

–Haurien de començar amb una visió completament diferent de la naturalesa humana. Els mitjans de comunicació tan sols es fixen en les excepcions: corrupció, crisi, terrorisme i violència. Però el fet és que la majoria de la gent és bona. Si els preguntes què farien amb la seva renda bàsica, respondran que usarien els diners amb cap per complir els seus somnis i ambicions. Però, en canvi, si els preguntes què farien altres, el més probable és que diguin que ho malbaratarien en drogues, alcohol o Netflix. El més radical que pots fer ara és assumir el bo en els altres. Si comencem a fer això en les nostres democràcies, sistemes de seguretat social i llocs de treball, llavors tindrem una veritable revolució.–

Una visió més optimista de l'ésser humà, ¿res més?–

–S'ha de començar a parlar d'eradicar la pobresa com una inversió que es paga per si mateixa. És el millor pla de negocis que existeix: cada euro que s'inverteix en una persona sense llar es recupera per tres vegades, ja que hi ha menys delictes, menys despesa sanitària... Les polítiques progressistes són win-win (si al meu veí li va millor, a mi també). En canvi, la dreta populista el presenta com a suma zero: si tu agafes alguna cosa, ja no quedarà res per a mi. Finalment, també ajudaria presentar la renda bàsica sota el llenguatge patriòtic, és a dir, estar orgullós dels èxits del teu país. L'esquerra no entén la necessitat d'abraçar una forma de nacionalisme tolerant i progressista. Digues amb orgull: som del país que més refugiats acull. L'exemple és Àngela Merkel.

A mesura que avança l'automatització, una i altra vegada subestimem l'extraordinària capacitat del capitalisme per produir llocs de treball inútils.–

Cada relat necessita un enemic, quin és el seu?–

–Per al populista, tot va malament per culpa dels estrangers que treuen el treball, que són mandrosos, criminals o terroristes. Amb Bernie Sanders era el 99% contra l'1%, i això funcionava. L'enemic són tots aquells que guanyen molt però que no aporten res de valor a la societat. El fascinant és que ara som més rics que mai i, en canvi, cada cop hi ha més treballs sense sentit. A mesura que avança l'automatització, una i altra vegada subestimem l'extraordinària capacitat del capitalisme per produir llocs de treball inútils. I a més, solen ser els més ben remunerats.–

Per què l'esquerra no utilitza aquesta narrativa?–

–Perquè moltes de les persones altament qualificades de l'esquerra tenen aquest tipus de treballs sense sentit.–

Rutger Bregman. Foto: Miguel Sola.
Rutger Bregman. Foto: Miguel Sola.

Vostè presenta la renda bàsica com una mesura de sentit comú, gairebé tecnocràtica. Però aquesta rancúnia al ric i poderós se sol associar a l'esquerra, en què ideologia s'emmarca la mesura?–

–La renda bàsica va més enllà de l'antiga divisió entre l'esquerra i la dreta. El centre-dreta està darrera de la proposta a Finlàndia, al Canadà és un senador conservador i en els anys 70 va ser el «conegut esquerrà» de Richard Nixon el qual gairebé la implementa. No és una idea tradicional de l'esquerra. És més, es tracta sobretot d'ampliar la llibertat individual. La gent tindrà per primer cop a la història llibertat real per a decidir per sí mateixa el que vol fer amb les seves vides. En aquest sentit, el problema de l'esquerra és que sovint vol prendre les decisions de la població, actuant de manera paternalista.–

En qualsevol cas, els liberals argumentaran que una renda bàsica a qui dóna poder és a l'Estat, ja que la població dependria encara més d'ell.–

–Hi ha tan sols un Estat en tot el món que té renda bàsica. Alaska dóna 2.000 dòlars a cada persona per any. Si a un polític li dóna per canviar això, la seva carrera haurà acabat. Un cop s'introdueix la renda bàsica, és molt difícil desfer-se'n. La gent estima la llibertat. En aquest sentit, la renda bàsica d'atorga als professors, metges i escombriaires un major poder de negociació. Així que per primera cop a la història tots tindran l'oportunitat de dir «no» a una feina que no vulguin fer.

Si els banquers fessin vaga, ni tan sols ens adonaríem. Tan sols els treballs realment útils sobreviuran.–

Quin seria el resultat? Qui voldria llavors fer les feines més mal valorades?–

–Els treballadors dirien: «M'encantaria seguir fent les meves labors, però hauràs de pagar-me més». En canvi, aquells amb una ocupació inútil (un 37% dels britànics pensa que el seu treball no tindria per què existir) no tindran tant poder de negociació. Em refereixo a aquells asseguts en oficines de nou a cinc, els que s'envien e-mails entre ells, escriuen informes per si mateixos, fan surf a Facebook i guanyen un bon salari per això. La renda bàsica no només suposa una redistribució dels diners, sinó també de poder i estatus. Si els escombriaires o els metges es posessin en vaga, tindríem un problema. Si ho fan els banquers, ni tan sols ens adonaríem. Tan sols els treballs realment útils sobreviurien.–

Com seria aquesta societat? Què canviaria?–

–L'educació seria completament diferent. Si bé ara està destinada a que els alumnes tinguin feina i guanyin diners, amb la renda bàsica els nens s'atrevirien a estudiar arts, humanitats o música. Sovint sorgeixen aquestes històries d'un banquer o un advocat que decideix deixar el seu treball per complir el seu somni. Sempre els presenten com a herois. Jo proposo una societat en la qual cadascú faci el que realment vulgui fer, com aquest banquer atrevit.–

Potser la seva proposta més agosarada sigui la d'acabar amb les fronteres, sobretot ara que sembla que les polítiques viren en direcció contrària.–

–Imagineu que viu en l'any 2200 i que li demanen jutjar el nostre temps com nosaltres fem ara amb l'Edat Mitjana: segur que pensaríem que les fronteres són el més gran dels barbarismes. Hi ha una muntanya d'investigacions que demostren que la immigració és el instrument més poderós contra la pobresa global i ningú està explicant aquesta història. Vostè, com a país, pot ser dur: podria imposar proves culturals, d'idioma o la necessitat de pagar una certa quantitat d'impostos. Allò radical en qualsevol cas és negar-se sota qualsevol circumstància. No es tracta d'eradicar totes les fronteres alhora, sinó de pensar quin podria ser el proper pas.–

Enllaç de l'entrevista original en castellà:

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2017-03-22/rutger-bregman-economia-renta-basica-capitalismo-trabajo_1352062/

Tornar al menú.


El País. Rutger Bregman: «La renda bàsica universal seria el major assoliment del capitalisme».

El País. Logotip.El País. Divendres, 24 de març del 2017. Economia.

Rutger Bregman / Autor de «Utopia per a realistes».

«La renda bàsica universal seria el major assoliment del capitalisme».

El pensador holandès proposa repartir diners gratis i la jornada laboral de 15 hores per acabar amb la desigualtat.

Lluís Pellicer.

Barcelona, 24 de març del 2017. 23h59 '.

L'historiador Rutger Bregman. Foto: Carles Ribas.
L'historiador Rutger Bregman. Foto: Carles Ribas.

L'historiador Rutger Bregman (Westerschouwen, Holanda, 1988) va irrompre en el debat ideològic del seu país fa ja tres anys amb la publicació del seu assaig Utopia per a realistes. El text es va divulgar primer a Internet, al web De correspondent. La indústria editorial es va sumar més tard al fenomen, que arriba ara a Espanya de la mà de Salamandra (en castellà, Grup 62 en català). Col·laborador en mitjans com The Washington Post o The Guardian, Bregman creu viable sacsejar el capitalisme amb propostes com la renda bàsica universal, reduir les jornades laborals a 15 hores setmanals o obrir fronteres per acabar amb la desigualtat.

Al sud d'Europa el debat ara es centra en com seguir finançant l'Estat del benestar. Veu viable afegir al sistema una renda bàsica universal?

—La renda bàsica és un complement de les parts fonamentals de la societat del benestar que hauria d'afegir a la salut i l'educació pública. Però hi ha coses que aquesta renda podria reemplaçar, especialment als subsidis com el de l'atur, que s'ha convertit en un sistema increïblement burocràtic i paternalista i que no funciona.—

Quantes hores treballa a la setmana?

—Què és treball? [Riu]. Treball a De Correspondent, un col·lectiu de periodistes d'investigació i això em dóna un salari bàsic. I ho faig perquè crec que en ell i no pel diners.—

Però quantes hores? Li pot dedicar només 15 a la setmana?

—Potser fins i tot treballo zero hores, perquè no ho considero treball realment. Ningú m'obliga a fer-ho. Però m'agradaria veure una societat en la qual cada persona decideixi què vol fer amb el seu treball lliurement. Em considero afortunat, però m'agradaria viure en una societat en què tothom es sentís així.—

Llavors els ciutadans deixarien de cobrar quan estiguessin aturats?

—La renda bàsica és la planta zero de la distribució i és incondicional. La obtindrien tots: rics i pobres.—

I com es finançaria?

—Com he dit, reemplaçaria algunes parts de la societat del benestar. Però la renda bàsica és una inversió. Hi ha moltes proves científiques que demostren que la pobresa és enormement cara: genera més delinqüència, pitjors resultats acadèmics, malalties mentals... Seria molt més econòmic eradicar la pobresa que combatre els símptomes que provoca.—

Critica a l'Estat per «supervisor» o «paternalista», però no creu que s'ha de controlar d'alguna manera com es fan servir els recursos públics?

—Els pobres són els autèntics experts en les seves pròpies vides. Crec en la llibertat individual i la gent sap què ha de fer amb la seva vida, però ara vivim de ple en una societat de buròcrates i paternalistes. Les investigacions demostren que el millor és donar directament els diners directament a qui ho necessita en lloc de destinar-lo a inspectors i burocràcia. A molta gent li preocupa que la renda bàsica es malbaratament en drogues o alcohol, però en el passat hi ha hagut experiències que conclouen que ha funcionat àmpliament bé.—

¿Aquesta no és l'actitud que aquesta setmana ha mostrat el cap de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, quan referint-se als països del sud d'Europa deia que hom no podia gastar-se diners en dones i alcohol i després demanar diners?

—M'agradaria disculpar-me en nom del meu país per això. La bona notícia és que probablement ell aviat ja no treballarà en aquest lloc. Sí, és un gran exemple de la manca de confiança que les grans institucions tenen en la gent normal. Tot aquests diners, en realitat, no va anar a les butxaques ni dels escombriaires ni dels netejadors ni dels professors, sinó dels banquers. En el llibre tracto d'expressar una idea més optimista del que podem aconseguir com a societat. La meva generació està farta de polítics com Dijsselbloem, que posen als ciutadans en contra d'altres ciutadans.—

En el llibre és molt crític amb l'esquerra socialdemòcrata pel seu discurs «perdedor». Com ha de renovar-lo?

—Els socialdemòcrates han estat completament esclafats en les darreres eleccions generals a Holanda. Han perdut el rumb i no tenen idees per aportar. Dijsselbloem és el millor exemple del tecnòcrata i d'aquesta percepció que els homes amb vestit saben millor el que ens convé. I aquesta idea ha desembocat en la irrupció del populisme de dretes. La tecnocràcia i el populisme estan convençuts que només hi ha una recepta que funcionarà, i el que ens convé és el pluralisme. El problema de l'esquerra avui és que només sap a allò què s'oposa. S'ha quedat en una noció molt paternalista, d'ajudar a qui ho necessita. Hem de donar-li la volta a aquest discurs per complet. Per exemple, reivindicar la meritocràcia. Si ens la prenem seriosament, molts mestres haurien de cobrar més i molts banquers tenir fins i tot un sou negatiu per destruir riquesa. Aquest és el discurs que necessitem per combatre la desigualtat.—

Però en el llibre la seva crítica és general, es queixa que la seva generació no té noves idees...

—Però ja hi ha alguns símptomes per a l'esperança. Jo vaig escriure el llibre per primera vegada en holandès el 2014 i aleshores ningú tenia ni la més remota idea de què era la renda bàsica. Ara només a Holanda hi ha 20 ciutats que han implantat un pla per implementar-la, s'està experimentant a Finlàndia i està a punt de fer-se també al Canadà. Això demostra que és una idea que va conquistant el món.—

Aboga per una jornada laboral de 15 hores setmanals. Aquesta idea ja la va posar sobre la taula John Maynard Keynes i no sembla que ens haguem acostat molt. Per què creu que ara és possible?

—Durant dècades molta i molta gent va pensar que tindríem jornades més curtes. Keynes no va ser l'únic. En els anys setanta la majoria dels economistes i sociòlegs estaven convençuts. Però en els vuitanta això va canviar i vam començar a treballar molt més. Avui estem sobrepassats per la feina. Hi ha dues raons. El primer és el consumisme: vam comprar coses que no ens fan falta per impressionar gent que no ens agrada. El problema d'aquesta explicació està en el fet que la major part de les coses que vam comprar i no necessitem estan produïts per robots i al Tercer Món, el que ha fet que la majoria treballem en el sector serveis. Això ens fa buscar un altre motiu, i és que en els últims 30 anys hem assistit a un creixement absurd del nivell de treballs brossa.—

En quin sentit són brossa?

—Un treball brossa és una feina que és qualificada com a inútil per la persona que l'ocupa. Sovint són treballs molt ben pagats, però poden consisteixen en enviar correus electrònics o escriure informes que ningú llegeix. No estic parlant ni d'escombriaires, ni professors ni infermeres. I hi ha feina increïblement útil que no es paga, com la cura dels nens o gent gran o el voluntariat. Si tots ells deixessin de treballar, si tindrem problemes de veritat.—

I quin mecanisme faria servir per assignar els salaris?

—La renda bàsica seria fonamental, perquè per primera vegada en la història permetria a la gent que pogués dir no a treballs que realment no vol fer. Avui aquest és un privilegi només a l'abast dels més rics, però en el cas que s'implantés la renda bàsica seria un dret a l'abast de tothom. Als nens se'ls diu que han d'estudiar alguna cosa que els doni diners. Amb la renda bàsica, podran fer el que vulguin a la vida.—

Parla de que hi haurà menys ocupació per la tecnologia. ¿No pot ser que en lloc d'això es creïn noves categories d'ocupació?

—Hem subestimat l'extraordinària capacitat del capitalisme per generar nous treballs inútils. Avui potser el 30% dels llocs de treball són inútils, però el capitalisme pot convertir aquesta xifra en el 40%, 50% o 60%. Llevat que introduïm la renda bàsica o redefinim el concepte de treball.—

Hom podria encasellar com antisistema, però en el llibre defensa el capitalisme a l'afirmar que és un «motor de prosperitat»...

—La renda bàsica universal seria l'assoliment més important del capitalisme. No és una idea absurda, és una plataforma sobre la qual arrencar i li concedirà a tothom una eina per arriscar-se i emprendre. I en això consisteix el capitalisme.—

Els crítics amb la renda bàsica diuen que aquests ingressos desincentivarien el treball. Què opina?

—Inverteixo tres capítols en parlar d'experiències que s'han dut a terme per demostrar que quan la gent rep diners gratis ni els malbarata ni s'el beu. Les investigacions demostren que tots volem aconseguir el nostre somni. I el gran malbaratament dels nostres dies són els milions de persones que estan atrapats en la pobresa o en un treball inútil.—

Vostè proposa l'obertura de fronteres en un context en què el món sembla anar en direcció contrària. És la part més utòpica del seu argument?

—Sens dubte, és la més radical. Però tenim proves que la immigració és una arma contundent contra la pobresa. Un país amb un patriotisme fort hauria d'estar orgullós d'obrir les portes a emigrants i refugiats, perquè tot gran país en la història de la humanitat s'ha fonamentat sobre ells.—

Aquesta proposta requereix d'un consens internacional. Veient el paper de la Unió Europea en la crisi dels refugiats, ¿li sembla viable aconseguir-ho?

—Tot comença per explicar una història diferent. El mateix passa amb la renda bàsica. Sovint em diuen que la gent està en contra, però al segle XVII la majoria també estava en contra de la democràcia.—

Enllaç de l'entrevista original en castellà:

http://economia.elpais.com/economia/2017/03/23/actualidad/1490287072_800265.html

Tornar al menú.


El Diario. Rutger Bregman: «La renda bàsica és una combinació del millor de l'esquerra i de la dreta».

El Diario. Logotip.El Diario. Dissabte, 25 de març del 2017.

Els diners de tots.

Entrevista | Rutger Bregman.
«La renda bàsica és una combinació del millor de l'esquerra i de la dreta».

El pensador Rutger Bregman defensa en «Utopia per realistes» la renda bàsica universal, la jornada laboral de quinze hores i les fronteres obertes.

Bregman subratlla la necessitat de canviar el concepte de treball: «Avui dia és estar assegut de nou a cinc en una oficina i fer coses que són completament inútils. Cal acabar amb això».

«El problema de l'esquerra és que no deixa a la gent prendre les seves decisions i equivocar-se».

Ana Requena Aguilar.
2017.03.25. 19h40'.

Rutger Bregman. Foto: Maartje ter Horst.
Rutger Bregman. Foto: Maartje ter Horst.

Renda bàsica universal, jornada laboral de quinze hores, fronteres obertes. Són les tres propostes sobre les quals gira Utopia per realistes (Salamandra), el llibre de Rutger Bregman, un jove historiador i pensador neerlandès que cerca impulsar una nova utopia per a una nova societat.

Bregman no té complexos a reconèixer que el seu assaig inclou idees impopulars i que els seus plantejaments no busquen complaure a l'esquerra, sinó més aviat posar-la en evidència en un moment en què avancen els plantejaments conservadors, en forma de Trump, Brexit o Le Pen.

Per què centrar-se en aquestes tres propostes, per què no triar altres?–

–És una bona pregunta, podria haver escrit sobre altres idees. Però crec que les idees d'aquest llibre sorgeixen pensant en quines són les grans injustícies del nostre temps. La renda bàsica és la resposta al fet que tantíssima gent segueixi sent pobre i hi hagi gent vivint al carrer mentre som més rics que mai. La reducció de jornada és la resposta al fet que treballem més i més dur que mai, mentre molta gent té una feina que pensa que ni hauria d'existir, el que en diríem tenir una feina de merda. I l'obertura de fronteres és la resposta a la injustícia més gran, la desigualtat global que creen les fronteres. La visió utòpica sempre comença pensant en què està malament avui dia.–

¿La renda bàsica seria una espècie de nou sistema del benestar?–

–Exactament, seria un sòl en la distribució dels ingressos. Per primera vegada en la història tenir una vida sense pobresa no seria un favor, sinó un dret. L'Estat del benestar és increïblement condicional, has de donar massa proves, justificacions i motius per demostrar que estàs prou malalt, suficientment deprimit i que estàs realment buscant un treball, etc. L'especial sobre la renda bàsica és que és completament incondicional. Així que sí, substituiria certa part del sistema de benestar.–

Diu certa part de l'Estat del benestar, és a dir, no tot? Quina part substituiria?–

–No, hi hauria una part de conservar, com el sistema sanitari o l'educació. Hi ha una part de la dreta que vol que la renda bàsica substitueixi tot el sistema del benestar, però no és aquesta renda bàsica per la qual jo aposto. Jo la veig com el gran assoliment del sistema de benestar, com un complement a l'educació o sanitat, coses que ja tenim. Però sí podria substituir programes de subsidis o de distribució d'ingressos que estan molt condicionats i molt burocratitzats.–

I si mantenim l'educació i la sanitat públiques i hi afegim la renda bàsica universal, ¿podrem pagar tot?–

–Crec que podria pagar-se per sí sola. Si mirem quin és el cost de la pobresa és increïblement alt. Un estudi als EUA va mostrar que el cost en termes de taxes de criminalitat, despesa extra en sanitat... rondava el 3% o el 4% del PIB, una dada semblant en tots els països occidentals. Al costat d'això eradicar la pobresa seria barat, en la majoria de països suposaria un 0,5% o un 1% del PIB. Així que veig la renda bàsica com un sòl del sistema de benestar, com una inversió que es pagarà per si mateixa a llarg termini.

Hi ha tant malbaratament ara, tanta gent que podria contribuir ara mateix al benestar comú i que està en la pobresa o en un treball que ni ells creuen que hagués d'existir. Crec que aquest és el malbaratament real de la societat actual, hem de repensar moltes coses sobre aquesta societat, què és treball, què és benestar.–

A Silicon Valley hi ha experiments sobre la renda bàsica, i alguns gurus tecnològics la posen com a solució a la robotització i a la transformació del món del treball. ¿No li fa sospitar això sobre la renda bàsica? No pot ser un complement per a un món del treball més desregulat i amb menys ingressos?–

–Crec que una autèntica renda bàsica aniria en contra d'aquestes empreses, especialment d'Uber. Si li donem a tothom una renda bàsica, especialment la gent amb baixos ingressos tindrà més poder de negociació. Podran dir que si no els paguen més, no accepten una feina i es queden amb la seva renda bàsica. L'efecte més important seria el de millorar els salaris d'aquesta gent, així que si Uber està proposant renda bàsica, l'haurà d'assumir en el futur probablement pujant salaris.

Silicon Valley té por que la nova globalització es dugui els nostres treballs. El que és interessant és veure que aquestes prediccions ja es van fer en els anys vint, en els seixanta, als setanta... i res d'això ha passat. Molts d'aquests articles ja s'han escrit, bàsicament els copien i peguen i els tornen a publicar. De fet, especialment a partir dels anys noranta tenim més treballs que no necessitem que hi hagi, especialment en el sector serveis, el que anomenem treballs de merda.

Un terç dels treballadors britànics pensen que el seu treball no hauria d'existir. No són els professors ni els escombriaires, estic parlant de gent amb estudis superiors que estan bàsicament preparant informes els uns per als altres. Si no canviem la nostra definició de treball, si no canviem la forma en què la societat s'estructura i incorporem la renda bàsica universal, cada vegada tindrem més d'aquest tipus de treball. Pot arribar a convertir-se en la meitat de l'ocupació.–

I no pot ser que passi a l'inrevés, que la renda bàsica, en lloc de donar més poder als treballadors, permeti als empresaris pagar salaris baixos perquè saben que la gent ja compta amb un altre ingrés?–

–La renda bàsica dóna més poder als treballadors, no als empresaris. Ells sempre podran dir que no volen aquest tipus de treball. Hi ha alguns assumptes, com el cost de l'habitatge, especialment a les grans ciutats, que necessitaran polítiques específiques. És a dir, la renda bàsica no és la panacea.–

Hi ha també algunes veus que diuen que la renda bàsica generaria un risc inflacionista.–

–La inflació sol ser una de les preocupacions de la gent que parla sobre renda bàsica. Això passaria si simplement imprimim diners i l'hi donem a la gent, encara que hi ha economistes que proposen fer això actualment perquè no hi ha prou demanda a l'eurozona. Això al final no és la solució. A llarg termini la renda bàsica s'ha de finançar amb impostos i si ho fem així, com fem amb l'Estat de benestar, la inflació no ha de pujar. Alguna gent tindrà més poder de compra però els rics hauran de pagar per això. Hi hauria més inflació si la gent no funcionarà però en el llibre dedico tres o quatre capítols a explicar per què la gent no deixaria de treballar.–

Quant al fons més filosòfic de la proposta, ¿és possible per a l'esquerra assumir una renda bàsica que la rebi tothom, també els rics, en la mateixa mesura? ¿No és una proposta excessivament individualista, en el sentit de donar uns diners i traslladar així la responsabilitat a cada persona sobre el seu benestar?–

–Hi ha algunes idees en el meu llibre que poden ser molt impopulars actualment. El que dic d'aquestes tres idees és que no són d'esquerres ni de dretes, són idees per anar més enllà de les línies que divideixen a uns i altres. A Finlàndia, per exemple, és un Govern de dretes el que promou el projecte de renda bàsica. A Canadà és un senador conservador el que està impulsant la idea. I Richard Nixon, als EUA, va estar a punt de posar-la en marxa.

En part sóc de dretes quan dic que crec en el poder de l'individu, i el que veig problemàtic en l'esquerra és que sempre vol prendre decisions per altra gent, el seu paternalisme, la seva burocràcia. El problema de l'esquerra és que no deixa a la gent prendre les seves decisions i equivocar-se. El que veiem de tant en tant en experiments és que la gent sap el que vol fer amb les seves vides, té idees, i només cal deixar que ho facin.

El que sí que m'agrada de l'esquerra és que es preocupa pels pobres i vol eradicar la pobresa, així que veig la renda bàsica com una mena de combinació del millor de l'esquerra i de la dreta: eradicar la pobresa i donar a la gent la llibertat per decidir què volen fer amb les seves vides. El que veiem en molts d'aquests estudis és que la gent decideix fer més voluntariat, així que el cost de la sanitat pública i la criminalitat cauen. És a dir, són decisions individuals que acaben repercutint sobre el benestar comú.–

El feminisme també està dividit sobre la idea de renda bàsica. Una crítica és que reforçaria la divisió sexual del treball: les dones, sobre les quals recau la cura i amb pitjors condicions laborals, tindrien menys incentius per tenir una feina. Correm el risc de perpetuar aquesta inèrcia si vam aprovar una renda bàsica?–

–En un experiment als EUA, a Seattle en els anys 70, van descobrir que la taxa de divorcis augmentava, el que va fer que molts conservadors es posicionessin en contra de la renda bàsica perquè faria a les dones més independents, perquè de cop i volta tenien una renda propi.

El que penso és que, un cop més, la renda bàsica no és la panacea, no hem de deixar de pensar sobre altres assumptes que involucren a la igualtat de gènere. Parlo d'altres polítiques en el llibre que són increïblement importants, com el permís de paternitat, que hauria de ser obligatori, o com la cura dels nens. Hi ha moltes coses a dir sobre això i hi ha moltes escriptores feministes que saben més que jo. El que crec és que hem de pensar que la renda bàsica no és només una idea, sinó milers, i que hi ha versions de la renda bàsica que jo no aprovo, com la versió conservadora. El diable està en els detalls.

Una de les coses que intento fer en el llibre és pensar sobre el concepte de treball. Hi ha molta feina actual que és inútil, molta feta per homes per cert, i no obstant això tenim molta feina no pagada que és increïblement necessària i que és feta per les dones, com la cura de nens, gent gran, o el voluntariat. Una renda bàsica és també el reconeixement d'aquest fet, un salari per a aquestes contribucions que les dones estan fent.–

Quant a la reducció de la jornada a quinze hores, com convencem a les empreses perquè paguin el mateix treballant menys de la meitat de la jornada actual?–

–La promesa del capitalisme sempre ha estat treballar menys i menys i viure la vida. No obstant això, des dels anys 80 treballem més i més. Per dos motius: el consumisme, vam comprar coses per impressionar a la gent, i els treballs de merda i que no serveixen ni aporten valor. Aquest és el malbaratament. És una cosa que ignoren tots els polítics, des de l'esquerra a la dreta, tots parlen de crear llocs de treball, que necessitem més feines qualificades... però mireu l'economia real, mireu el que la gent està fent, ells mateixos diuen que no serveix per a res. És normal que la gent acabi cremada o deprimida. Podem tallar la jornada laboral un terç i seguir sent igual de rics.–

Però al final qui decideix el que es paga és una empresa, més enllà que tu com a treballador consideris que la teva feina és una merda o és inútil.–

–Sí, però això canviarà. El que passarà si tenim una renda bàsica és que la gent jove sabrà que sempre pot quedar-se amb ella. Què estudiaries, a què et dedicaries si tinguessis diners? D'altra banda, el nombre de treballs i ocupacions que existeixen no és una cosa natural, no és una cosa que caigui del cel. De vegades es financen sectors i se'ls dóna diners sabent que no aporten res ni són útils. Hi ha un munt de normes i reglaments que permeten al sector bancari fer diners sense aportar res. La demanda no existeix en el buit, nosaltres deixem que passi. Podem canviar la regulació, podem canviar el sistema fiscal, podem canviar l'educació, podem canviar el sistema de finançament...–

Quina és la seva definició de treball?–

–Treball és fer alguna cosa que afegeix una mica de valor al món, fer del món una mica més interessant o una mica més bonic. I òbviament té a veure amb donar significat, és el que fan els éssers humans i el que ens diferencia dels animals: donar significat a les coses que essencialment no la tenen. Però avui en dia és estar assegut de nou a cinc en una oficina i fer coses que són completament inútils. Aquest és el concepte de treball amb el qual hem d'acabar.–

Quant a la seva proposta de fronteres obertes, ¿és una cosa que necessàriament hauria de fer-se a tot el món al mateix temps perquè realment funcionés?–

–No, no ho crec. Les idees del llibre són visions utòpiques per al futur, aquestes idees són necessàries per saber cap a on volem anar però no perquè les implementem d'una en una, sinó perquè sapiguem quin pot ser el següent pas. No sóc un d'aquests utòpics del comunisme o del socialisme que té un pla a cinc anys i que si els altres no estan d'acord amb mi tant me fa. Aquesta no és la meva idea de la utopia.

La idea de tenir unes fronteres obertes és fascinant, tenim un munt d'evidències que mostren que la immigració és l'arma més potent per combatre la desigualtat i la pobresa. I les fronteres són la major font de desigualtat que tenim ara mateix. No estic dient que obrim totes les fronteres d'un cop. Estic dient anem a provar, veurem quines opcions tenim, anem pas a pas.–

¿I quin és el següent pas?–

–En aquest moment no criminalitzar la immigració. En tots els països hi ha polítics dient que els immigrants vindran a treure'ns els nostres treballs, porten terrorisme... no té sentit. Tenim les proves que demostren que al llarg de la història la immigració és la major font de prosperitat. Les resistències cap a ella són absurdes i hauríem oblidar-les en un moment en què la desigualtat és enorme.–

Enllaç de l'entrevista original en castellà:

http://www.eldiario.es/economia/Rutger-Bregman-entrevista-renta-basica_0_625388216.html

Tornar al menú.


Vilaweb. Rutger Bregman: «La renda universal es pot veure com la via capitalista al comunisme».

Vilaweb. Logotip.Vilaweb. Dilluns, 27 de març del 2017.

Economia

Rutger Bregman: «La renda universal es pot veure com la via capitalista al comunisme».

Entrevista al joveníssim autor, historiador i periodista, que ara publica «Utopia per a realistes» (Grup 62).

Per: Andreu Barnils.

27-03-2017, 2h.

Rutger Bregman.

Rutger Bregman és un historiador joveníssim, de vint-i-vuit anys, que aquests darrers anys ha treballat a De Correspondent, un diari neerlandès molt interessant. Aquesta publicació no accepta publicitat, fuig del cicle informatiu, no tenen gairebé caps de secció i es financen gràcies a 56.000 lectors, que paguen tot i que la publicació és oberta. Bregman hi treballa com a corresponsal del progrés, i s’ha especialitzat a explicar històries, personatges, i dades que demostren el progrés de la humanitat. Partint de la seva feina al diari, fa quatre anys es va editar el seu llibre Utopia per a realistes (Grup 62), que de primer no va tenir gaire èxit, però que ara es tradueix a més de vint idiomes. Bregman rep VilaWeb en un dels hotels de Barcelona, que visita per a presentar la seva obra.

Podeu explicar què és De Correspondent?—

De Correspondent és una plataforma de periodisme a internet. És finançada pels seus membres. 56.000 en aquests moments. Per tant, res de publicitat. I nosaltres deixem de banda les notícies. No escrivim sobre les notícies. Perquè el problema de les notícies és que sempre parlen de les excepcions. Les coses que van malament: la corrupció, la crisi, el terrorisme, la violència. Si mires moltes notícies sabràs com no funciona el món. És una mirada desvirtuada de la realitat, i de la naturalesa humana, carregada de pessimisme. En això ens hem convertit. Nosaltres volem escriure sobre com és el món. I aquesta història és molt més optimista. Per això vam fundar De Correspondent, per donar a la gent una altra visió.—

Si no seguiu les notícies, com trieu quines peces s’han d’escriure?—

—Cada periodista té la seva fascinació personal. Per exemple, jo sóc el corresponsal del progrés. Parlo de coses que van bé al món, i sobre noves idees, idees apassionants. No tenim caps. Bé, tenim un cap, que de tant en tant m’envia correus, però que la majoria de cops no tinc en compte. És un lloc de feina molt anarquista. Som una cinquantena de persones. De fet, el periodisme pot resultar força barat si et treus de sobre tots els caps i els relacions públiques. També és molt important de dir que nosaltres no intentem vendre un producte. Nosaltres volem ser un moviment. La gent no és membre de De Correspondent perquè vulguin comprar un producte. De fet, no cal ser-ne membre per a llegir-nos. Tot és en obert. I així i tot es fan membres. Ho veuen com una part de la seva identitat. Creuen que és important de contribuir a aquesta mena de periodisme. I això trenca la idea que la gent és gandula i només es preocupen d’ells mateixos. No és cert. Milers de persones paguen. I no els caldria. De fet, el meu llibre va néixer a De Correspondent. He desenvolupat totes aquestes idees mentre hi escrivia.—

Per què no voleu publicitat?—

—Nosaltres volem dependre dels lectors, no de les marques. Volem vendre articles als lectors. No volem vendre els lectors a les marques. I atenció, no hi ha res de dolent en la publicitat. El meu llibre ha rebut publicat. Cap problema. Però és cert que cada vegada més l’espai públic ha quedat en mans dels anuncis. Anuncis que ens diuen que comprem coses que no necessitem per impressionar gent que no ens agraden. I ens deprimeix. Hauríem de fer un pas enrere.—

Passem al llibre. Defenseu la renda universal. Que tothom, pobre o ric, cobri diners. I és sorprenent, això que expliqueu: el president Richard Nixon també ho volia.—

—És una part de la història dels Estats Units totalment oblidada, i fascinant. A final dels anys seixanta, tothom creia que s’implantaria una forma o altra de renda universal. Ho deia gent d’esquerra, com Galbraith o Martin Luther King, però també de dreta, com Milton Friedamn. I el president Nixon va pensar, bé, si tothom ho creu, fem-ho. Nixon volia aprovar la renda universal. Tenia feta la llei aprovada pel congrés, però va ser el senat que la va matar. L’esquerra, va fer-ho, perquè deien que la renda havia de ser més alta. L’any 1968 es va abandonar la idea quan van fer un experiment a Seattle, i van veure que amb la introducció de la renda universal els divorcis augmentaven d’un 50%. Deu anys després van descobrir que en l’experiment de Seattle hi havia un error estadístic, i que els divorcis no havien augmentat, però els conservadors ja havien fet marxa enrere. Ui, no podem fer que les dones siguin tan independents i es divorciïn, deien. És una història estranya, plena d’ironies boges.—

Com la defenseu, la renda universal, contra les crítiques?—

—Hi ha gent que diu que no es pot donar la renda universal, perquè la condició natural dels humans és no treballar, i si els dónes diners pararan de treballar del tot. La meva resposta és que mirem les dades. Hi dedico tres capítols del llibre, a això. Tots els experiments científics que s’han fet, com al Canadà, o als EUA, mostren un cop i un altre que la gent vol fer coses de profit amb les seves vides. I no és cert que la gent pari de treballar si tenen la renda. Una altra objecció és que la idea és bona, però massa cara. No la podem pagar. Novament, els experiments demostren que és la pobresa que surt cara. Per culpa de la pobresa augmenten els costos sanitaris, els crims i l’abandonament escolar. Tot això són costos. La pobresa és una immensa pèrdua de potencial humà. La renda universal, de fet, estalvia molts diners. No és despesa, és inversió de futur. Finalment, hi ha gent que objecta que la renda universal ja s’ha provat, es diu comunisme, i ha fracassat. La resposta és que no és comunisme. Aquí no es tracta que tothom cobri igual. És simplement posar un límit bàsic a la distribució del salari. I en aquest sentit seria la coronació del capitalisme. Perquè el capitalisme consisteix a prendre riscs, començar un negoci, tenir visió empresarial, etc. Però ara hi ha tanta gent atrapada per la pobresa, i per feines absurdes, que no tenen l’oportunitat de començar res. Hi ha un filòsof que diu que la renda universal es pot veure com la via capitalista al comunisme. M’agrada la frase.—

Dieu que els polítics i els mitjans s’hi oposaran.—

—Les noves idees no comencem mai amb polítics i periodistes, no. Normalment són els guardians del sistema. Veiem que abans la fi de l’esclavitud, els drets de l’home es consideraven idees boges. I són els boigs que diuen aquestes coses. Gent al marge de la societat. I la història els acaba donant la raó. Si volem intuir el món que ve, no seguim les notícies ni escoltem polítics.—

Idees boges que han triomfat, quines serien?—

—Molta gent de l’esquerra, especialment marxistes, es concentren a estudiar el poder. El poder, la clau de tot. I parlen de rics que intenten que les coses no es moguin. Però penseu en el moviment sufragista de les dones, a final del segle XIX. Eren el grup més poderós de la societat, les dones? Tenien diners? Eren les més fortes? No. Però la seva idea era la millor. Aquest llibre tracta del poder de les idees. I una gran idea pot canviar el curs de la història. El problema d’avui, especialment a l’esquerra, és la manca d’imaginació. L’esquerra només sap què no vol. És antiracista, antihomofòbica, antiestablishment, anticreixement. Però també has d’anar a favor d’alguna cosa. Tenir visió d’on vols anar. Les idees d’aquest llibre van més enllà de la línia divisòria entre dretes i esquerres. La renda universal n’és un exemple, com hem vist. Avui a Finlàndia la duen endavant, i el govern és de centre-dreta. Al Canadà el màxim impulsor és un senador de dretes. I Richard Nixon, ves per on, qui gairebé la va implantar als Estats Units. La renda universal és de dretes en el sentit que confia en els individus per a fer la tria correcta. Fora burocràcia i diners directament per a la gent. Però a la vegada la renda universal és d’esquerres perquè és un gran instrument per a reduir la desigualtat i treure’ns de sobre la pobresa. Ho veig com una barreja de dretes i esquerres. Passa que avui l’esquerra és molt paternalista i no confia en la gent.—

Una altra idea que defenseu és obrir fronteres.—

—Sovint no pensem que la immigració és el vehicle més poderós per a la prosperitat de la història. Mireu, si no, les grans nacions, com els EUA o l’imperi Romà: fundats per immigrants. També sabem que la gran injustícia d’avui són les fronteres. Sé que no és gaire popular, això que dic. Però vull explicar una història d’esperança sobre com els immigrants ens milloren i ens fan un país més fort. Però avui dia tenim molta por. Molta. Ens mirem tant el melic i ens veiem tan febles, que pensem que tota la nostra tradició desapareixerà perquè arriben un 1% d’immigrants. És de bojos. Tan insegurs som? Si estàs orgullós del teu país estaràs obert. Com passa amb les persones. Si ets una persona segura de tu mateixa, aleshores pots barrejar-te amb estranys. Si ets insegur, tindràs por. Obrir fronteres és la idea més radical del meu llibre. Però no em malinterpreteu. No proposo que s’obrin les fronteres demà. Parlo d’una visió, cap a on hem d’anar. Fem-ho pas a pas. Com la renda universal. Pas a pas.—

Parleu del producte interior brut. Per què no us agrada?—

—El PIB el va inventar l’economista rus Simon Kuznets. I va dir que no el féssim servir mai, però mai, com una mesura de progrés. Si us plau, si ho feu, almenys elimineu la despesa militar, la publicitat i el sector financer. Si demaneu a un economista què és la productivitat, us dirà que és la quantitat de diners que es fan. Però penseu en un banc que ha inventat un producte financer que destrossa molt, i que inclou especulació. El banquer s’ha fet ric. Però és productiu? Jo dic que hem d’anar cap a una altra definició de productivitat. I és la definició que ja tenen els taxistes, els professors. Us diran que sou productiu si feu alguna cosa de benefici. Si sumeu. I ells tenen raó i els economistes no. Vull viure en societat que ajuda els qui contribueixen, i en canvi ara ajudem els qui resten. Com els bancs, que haurien de pagar imposts per això, perquè destrossen més benestar que no creen.—

Macroeconomia. Quina gran mentida, penso a voltes.—

—El temps que buscàvem els economistes per trobar respostes ja ha passat. Crec que la majoria de coses interessants ens arriben d’antropòlegs, com David Graeber. O sociòlegs, o historiadors. Ells ens ho expliquen millor. Confio en alguns economistes, per tant no criticaré la professió per se. Però hi ha economistes, especialment macroeconomistes, que fan presumpcions enormes a partir de la seva ideologia, i tot i així es presenten com a neutrals. Per exemple: els grecs no són productius i són ganduls. No treballen prou. Doncs els grecs tenen la setmana laboral més llarga del món. I als Països Baixos es diu que la gent treballa molt. Doncs tenim la setmana laboral més curta del món! Com és possible?—

Per què vau voler escriure aquest llibre?—

—Perquè anem curts d’imaginació, de noves idees. Tota l’energia és a la dreta. Trump, Brexit. La meva generació està farta de debats avorrits sobre capitalisme i comunisme, entre dreta i esquerra. Vaig néixer el 1988, poc abans de la caiguda del Mur de Berlín. I em van dir que el pensament utòpic és perillós. I que la política només ha de solucionar problemes. Coses de tecnòcrates. Però aleshores va arribar la crisi financera del 2008. I això ens va despertar a molts. El 2008 veig que totes les coses que m’havien explicat eren errònies. I el 2016 és tan evident que necessitem noves idees! Tots hem vist que el rei va nu.—

Quines idees?—

—Quan vaig començar a llegir economia, vaig descobrir que es feien moltes assumpcions totalment irracionals. Vaig descobrir que la pobresa no és manca de personalitat, sinó de diners. I que la millor manera de lluitar-hi és donant diners. I que hi ha idees fascinats de les quals cap polític no ens parlava.—

Dins el capitalisme és possible la vostra utopia?—

—No crec en les revolucions d’avui per demà. Crec en el progrés gradual. Pas a pas. Necessitem una visió radical de futur, però per demà, un pas petit. I si anem pas a pas, en deu, vint anys, podríem arribar a un món totalment irrecognoscible. Com en direm? Serà capitalisme? Serà una altra cosa? Si tothom rep una renda universal, el poder de negociació serà enorme. Els treballadors podran dir als caps: escolta, m’encantaria continuar treballant, però m’has de pagar més. O me’n vaig a casa, i visc de la renda universal. Els salaris dels professors, escombriaires, assistents socials, pujaran. La renda universal no tan sols distribueix diners, sinó també poder. Les feines útils guanyaran estatus. Tornarem a mirar els professors amb admiració. Mentre que els banquers, els advocats, perdran molt d’estatus. Com en direm? Capitalisme? Ja ho veurem.—

Enllaç de l’entrevista original en català:

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-renda-universal-es-pot-veure-com-la-via-capitalista-al-comunisme/

Enllaç del lloc web De Correspondent:

https://decorrespondent.nl/home

Tornar al menú.


Ara. Rutger Bregman: «Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa».

Ara.cat. Logotip.Ara. Dilluns, 27 de març del 2017. Pàgina 17.

Societat. Entrevista.

Rutger Bregman: «Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa».

Historiador, periodista i autor del manifest «Utopia per a realistes».

MARIA ALTIMIRA Barcelona.

Rutger Bregman: «Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa». Foto: Raquel Mosull del Campo.
Rutger Bregman: «Deixem que treballin els robots i ocupem-nos del que importa». Foto: Raquel Mosull del Campo.

Té 28 anys, una eloqüència poc habitual a la seva edat i una clarividència que et fa posar en guàrdia. L’holandès Rutger Bregman defensa que sense utopia la humanitat es marceix, es torna poruga i això vol dir talent esclafat en nom de feines «merdoses» que no aporten valor a la societat, però també vol dir fronteres tancades i xenofòbia. L’antídot: una renda bàsica i universal per acabar amb la pobresa, reduir la jornada laboral fins a les 15 hores setmanals perquè la gent s’ocupi de coses «realment importants» i obrir les fronteres perquè l’economia millori. Ho té tot escrit a Utopia per a realistes, un assaig-manifest publicat per Empúries que ha sacsejat el debat polític i filosòfic a Holanda.

Tot el que proposa sona tan bé que no sé si m’ho crec...—

—No es tracta de proposicions ideològiques sinó d’evidències científiques. Està demostrat que la pobresa és molt cara i que la solució passa per donar diners gratis.—

Seria meravellós, però ¿ens ho podem permetre?—

—Sí, i existeixen molts exemples que ho proven. Als anys 70, per exemple, en un poble canadenc anomenat Dauphin van fer un experiment molt interessant que consistia a pagar una renda bàsica a tots els ciutadans. La criminalitat va baixar, també la violència domèstica, i els problemes relacionats amb les malalties mentals van disminuir.—

I això era més rendible?—

—Sortia molt més barat pagar aquesta renda mínima per acabar amb la pobresa i permetre que els ciutadans triessin amb més llibertat a què volien dedicar-se que no pas pagar el sobrecost sanitari i de seguretat que genera el model capitalista. A més a més, ¿de què serveix que el 40% de la gent tingui una feina merdosa, inútil, que no aporta valor social? Molts treballen només pel sou i, si poguessin, ho deixarien. Parlo, per exemple, de gent jove i brillant que acaba dedicant-se a crear productes financers tòxics.—

¿És el que va passar al poble canadenc?—

—En alguns casos sí. N’hi va haver que van deixar la seva antiga feina per dedicar-se a coses que els interessaven més, però també hi va haver gent que va continuar fent el mateix. La qüestió és que, contràriament al que molts creien, la gent va continuar sent molt activa. De fet, només les dones que acabaven de tenir fills i els estudiants treballaven menys.—

Quin rol haurien de jugar els robots en una societat com la de Dauphin?—

—Jo crec que, precisament, ens haurien de permetre treballar menys en el que no ens interessa i dedicar més temps al que realment importa. L’economista John Maynard Keynes va fer una profecia d’acord amb la qual els homes acabarien reduint la seva jornada laboral fins a les 15 hores setmanals i els robots s’encarregarien de la resta. Actualment, ja fan el 30% de les tasques que abans només feien els humans i d’aquí uns anys aquest percentatge serà del 70%. Hem de deixar que treballin els robots, deixem que ens robin la feina i ocupem-nos de les coses importants, com cuidar els nostres fills i la gent gran, lluitar contra el canvi climàtic i el càncer o escoltar música.—

No m’imagino les grans empreses i els polítics defensant aquestes tesis...—

—Els governs sempre són els últims a defensar els canvis i les idees revolucionàries. Et diran que és una bogeria però també ho deien quan la gent protestava contra el racisme o defensava la igualtat de gènere. Les revolucions transformen el que és impossible en realitat. Sempre ha sigut així i no veig per què ara hauria de ser diferent.—

L’altra revolució que proposa al llibre és l’obertura de les fronteres.—

—Sí, perquè si mirem els últims segles de la història de la humanitat veurem que, des de l’Imperi Romà fins als EUA, la immigració ha sigut un element clau de la prosperitat econòmica. La immigració és l’eina més poderosa per lluitar contra la pobresa, però no hi ha gaires polítics disposats a defensar aquesta idea.—

Més aviat hi ha polítics com l’ultradretà holandès Geert Wilders que guanyen pes, i polítiques migratòries restrictives com les de la UE...—

—Justament, són polítiques restrictives per por a la possibilitat que personatges com Geert Wilders guanyin vots i poder. Però, com et deia, la política sempre és l’última peça de la cadena, i la revolució d’un món sense fronteres també comença amb la gent boja del carrer.—

En queda prou de gent boja?—

—No gaire, la veritat és que anem curts de pensament utòpic.—

Enllaç de l’article original en català:

http://www.ara.cat/societat/Rutger-Bregman-Deixem-que-ocupem-nos_0_1766823358.html

Tornar al menú.


La Vanguàrdia. Rutger Bregman: «La renda bàsica ens farà lliures».

La Vanguàrdia. Logotip.La Vanguàrdia. Dilluns, 27 de març del 2017. Pàgina 54.

Economia. Entrevista.

«La renda bàsica ens farà lliures».
Rutger Bregman, historiador i autor d’«Utopia per a realistes».

El sociòleg holandès Rutger Bregman durant la seva visita a Barcelona aquesta setmana. Foto: Kim Manresa.
El sociòleg holandès Rutger Bregman durant la seva visita a Barcelona aquesta setmana. Foto: Kim Manresa.

Piergiorgio M. Sandri.
Barcelona.

Té 28 anys i encarna els somnis de la seva generació. Rutger Bregman ha arrasat amb un llibre destinat a causar polèmica entre els economistes: Utopia per a realistes (Empúries). Defensa tres idees atrevides: renda bàsica universal, setmana laboral de 15 hores i obertura sense límit de les fronteres.

Al seu país, Holanda, el populisme cotitza a l’alça.

—L’autèntica energia i les noves idees ara provenen de la dreta. El problema de l’esquerra és que sempre està en contra: de l’austeritat, del consumisme, de l’establishment. Està desorientada. Hem d’estar a favor d’alguna cosa.—

La renda bàsica és de dretes?

—És transversal. És de dretes si penses que atorgues a l’individu la llibertat sobre l’ús dels diners. Però és d’esquerres perquè és la via més eficient i directa per erradicar la pobresa. L’esquerra desconfia de les persones, creu que no són capaces de prendre decisions. I la dreta considera que la gent és gandula i que se l’ha d’obligar a treballar.—

Però si jo tinc una feina i guanyo diners no la necessito.

—Encara que els més rics la rebin, no disposaran de més diners perquè ells l’hauran de finançar amb impostos, l’equivalent a dues o tres rendes bàsiques. La qüestió és una altra: segons les enquestes, el 37% dels treballadors creuen que exerceixen una feina idiota, com a consultor, banquer o advocat. La majoria d’ells voldrien una renda per abandonar la seva feina i dedicar-se a una cosa que ells mateixos consideren útil. La renda bàsica no només allibera els pobres, sinó també els rics.—

La gent treballa per moltes raons, no només per diners.

—Però aquí es tracta de donar un valor diferent a la feina. Si el professor o el cuidador o l’infermer decidissin anar a la vaga seria un desastre. En canvi, si la banca decideix tancar, tampoc no passa res. He trobat en la història un únic cas de vaga bancària a Irlanda, el 1970, per sis mesos. Tot va continuar funcionant normalment. L’escombriaire i el mestre hauran de cobrar més perquè són professions útils i imprescindibles. I gràcies a la renda bàsica les seves feines guanyaran estatus.—

No ens quedarem a casa en lloc d’anar a buscar una feina?

—La majoria de la gent contesta que farà alguna cosa. Que té els seus somnis. Al Canadà, el 1974 es va dur a terme un experiment durant quatre anys. Doncs bé, 30 anys després van fer el balanç i van veure que tots els indicadors de la comunitat havien millorat: menys violència, millors resultats a les escoles, menys atur, etcètera.—

Qui l’hauria de finançar?

—És una inversió que donarà retorns a llarg termini. La pobresa costa, no només en ajuts, sinó en salut i criminalitat. Als EUA caldria desemborsar 175.000 milions de dòlars, un quart del pressupost militar del país. A Holanda el cost seria més baix, vora el 0,3% del PIB. Per finançar-la el millor és taxar els rendiments del capital.—

L’ajuda al desenvolupament ha donat resultats desiguals. Perquè hauria de funcionar la renda bàsica?

—Tampoc no els hem donat tants diners. Des dels anys cinquanta hem aportat en ajuts l’equivalent a 1,5 bilions de dòlars, quan només la guerra a l’Iraq ha costat 6 bilions. Una gran part d’aquest import se l’han quedat els que l’haurien d’haver repartit, unes elits corruptes. Per la seva part, els països desenvolupats s’entossudeixen a donar consells als pobres, pontifiquen, parlen, donen cursos amb un to paternalista. Però la pobresa no és res més que no tenir caixa. La gent sap perfectament el que ha de fer.Amb la renda bàsica tots ens convertirem en petits inversors d’aquest capital que se’ns concedirà.—

Això equival a privatitzar l’Estat del benestar, no?

—L’actual sistema de seguretat social és ineficient perquè no ajuda a reduir l’atur ni contribueix a reduir la pobresa. Haurà de romandre la cobertura sanitària universal, un pilar de la civilització europea, així com l’educació pública. Però l’actual sistema és burocràtic, ineficient i car. Avui si vols rebre una prestació social has de demostrar a l’Administració omplint un munt de formularis que estàs prou deprimit o malalt i sense esperances per rebre l’ajuda. Al final la gent s’ho acaba creient.—

Vostè admetrà que, malgrat tot, en l’últim segle el progrés econòmic ha estat indubtable.

—El que en realitat s’ha subestimat és la resistència del capitalisme a mantenir feines inútils. Quanta gent jove i ambiciosa està malgastant el seu temps buscant un sistema per augmentar els clics en una pàgina o a imaginar un nou producte financer que no genera cap valor afegit! Estem malgastant talent. Hi ha qui no fa res més que enviar informes i tenir reunions. Aquests llocs de treball són el 30% del total. Si no hi intervenim, el percentatge anirà augmentant. A més a més, avui als EUA hi ha més desigualtat que en l’època de l’antiga Roma, que es basava en el treball esclau. A això vostè ho anomena èxit?—

A Suècia van experimentar una setmana laboral de sis hores i la van abandonar. Costava molt.

—Si vostè mira l’informe la gent estava contenta. La seva satisfacció havia augmentat. Al final la feina hauria de fer la gent feliç, no? Als anys trenta Keynes va pensar que treballaríem 15 hores a la setmana el 2030. Té sentit. Quan ens convertim en rics i els robots fan la feina, és hora que ens dediquem a les arts o la música. Asimov creia que els psicòlegs serien la professió del futur, perquè haurien de tractar molta gent avorrida. En realitat hi ha feines que no estan remunerades i que hauríem de tenir temps de fer: des de cuidar els fills fins al voluntariat. Cal crear altres valors. Perquè continuem comprant coses que no necessitem per impressionar gent que no ens importa.—

La seva idea d’obrir fronteres quan es construeixen murs sí que sona utòpica.

—La història de la immigració és positiva. Durant mil anys va ser el factor que impulsava el creixement. Quan els països estan obsessionats amb si mateixos és el començament del declivi.—

Tornar al menú.


La Razón. Rutger Bregman: «La renda bàsica impulsa a buscar ambicions pròpies».

La Razón. Logotip.La Razón. Dimarts, 28 de març del 2017. Catalunya.

«La renda bàsica impulsa a buscar ambicions pròpies».
Entrevista a Rutger Bregman, historiador i periodista.

28 de març de 2017. 09h14'. Carlos Sala. Barcelona.

Rutger Bregman. Foto: Shooting.
Rutger Bregman. Foto: Shooting.

El 6 de maig de 1795, en un districte d'Anglaterra, s'implementava el que podria considerar-se el primer experiment d'una renda bàsica universal. L'anomenat sistema Speenhamland adjudicava a tots els homes pobres i treballadors, així com a les seves famílies, un suplement per poder arribar a un nivell de subsistència, segons unes tarifes fixades pel preu del pa. Com més nombrosa fos la família, més diners cobraria. La mesura semblava un èxit al principi, es van reduir la fam i les dificultats, fins i tot es va evitar la revolta social. «Potser gràcies a aquest projecte Anglaterra va evitar patir la seva pròpia revolució francesa», comenta Rutger Bregman.

No obstant això, en 1830, ja s'assegurava que el sistema era un desastre, a través d'un estudi que afirmava que havia provocat només un augment de la natalitat, una disminució de sous, i la proliferació de conductes immorals. El sistema es va tancar, només perquè gairebé 150 anys després es descobrissin que aquests estudis havien estat manipulats. En els 70, fins i tot Nixon va intentar imposar una renda bàsica als Estats Units sota la inspiració de Speenhamland, però el senat ho va impedir. «Si els Estats Units hagués iniciat aquest camí, molt altres països haguessin seguit l'exemple», comenta Bregman, que acaba de publicar «Utopia per realistes» (Salamandra i Empúries en català), excel·lent assaig que demostra que la renda bàsica universal i una jornada laboral de 15 hores no només és possible, sinó que és necessària per a un món sostenible.

El títol del seu llibre, «Utopia per realistes», és ja una declaració d'intencions.–

–Només volia posar l'èmfasi en què és possible qualsevol canvi de paradigma. Ara pot semblar utòpic una jornada de 15 hores o la renda bàsica, però també ho van ser acabar amb l'esclavitud, el sufragi universal o els drets civils. Molts creuen que una renda bàsica farà que la gent deixi de tenir motivacions per treballar, però els estudis demostren que és el contrari, que els obre la gana per intentar empreses pròpies. El 60 per cent de la població assegura que treballa en «treballs de merda», on no són lliures. Si creem l'espai on puguin vehicular els seus propis interessos, la societat pot guanyar molts actius.–

Creu que estem tancats en una dialèctica esquerra dreta que impedeix buscar veritables solucions polítiques a aquests problemes?–

–Per descomptat. Del que jo parlo no és un principi ni de dretes ni d'esquerres. Nixon era republicà, el govern de Finlàndia, on s'estan fent experiments en aquest sector també és conservador. El problema és que la dreta tradicional viu en un passat que mai va existir i l'esquerra només està en contra de tot, sense oferir alternatives ni idees noves.–

¿El problema és que els governs només busquen la seva reelecció, més que buscar veritables solucions als problemes?–

–Exacte, i per això els governs mai han solucionat cap veritable problema social. Si prenen les decisions basades en el que creuen que volen els seus votants, hem de demostrar-los que volem una altra cosa. És important mostrar el contagi positiu de les noves idees i com tenen sempre un eix transformador. Però el canvi sempre comença en la societat, mai en els parlaments.–

¿Passa el mateix en les grans corporacions?–

–Li posaré un exemple holandès, on els últims cinc anys l'empresa més valorada és un centre mèdic amb 1.400 treballadors en la qual no hi ha directiva. Els treballadors es reparteixen les responsabilitats, fixen el seu propi sou i la seva efectivitat és cinc vegades més gran que altres centres. La majoria de directius no serveixen de res, només fan difícil allò simple, que és gestionar el treball. Ho fan tan difícil que després diuen, «veieu, només jo el puc solucionar» i així creen un cercle viciós.–

¿L'elecció de Donald Trump és una passa enrere en aquesta utopia realista?–

–No, perquè demostra la força de les idees. Amb el seu discurs simple va arribar a molta gent. Cal trobar aquest equilibri. Cal deixar de pensar, per exemple, que algú és productiu pels diners que genera. Llavors, el treball dels voluntaris no és productiu? El que no són productius són aquests treballs administratius que s'encarreguen d'enviar mails dels uns als altres. Hem de canviar el paradigma.–

Enllaç de l'entrevista original en castellà:

http://www.larazon.es/local/cataluna/la-renta-basica-impulsa-a-buscar-ambiciones-propias-AN14808877

Tornar al menú.


Enllaços relacionats:

Així serà el nostre futur, segons Elon Musk.

Zygmunt Bauman: «Els ordinadors poden fer la nostra feina i els éssers humans serem redundants».

Trailer d'«In the same boat», el documental que va enamorar a Zygmunt Bauman i Pepe Mujica (veu en anglès amb subtítols en castellà).

Julen Bollain: «Una de les fal·làcies sobre la Renda Bàsica és que desincentivaria al treballador».

Alexandre Figueres. No és la plusvàlua del treball, estúpid... aviat no.

Larry Page, CEO de Google: «Els ordinadors ens trauran els llocs de treball, i no podem fer res per evitar-ho».

Daniel Raventós. La misèria d'una renda mínima garantida. ¿Estem parlant seriosament?

Daniel Raventós: «No totes les classes socials perden amb la crisi».

Daniel Raventós: «No s'és lliure sense l'existència garantida».

Daniel Raventós: «Estudis demostren que la renda bàsica incentiva el treball».

La moneda i la constitució.

Miren Etxezarreta: «El poder econòmic genera l’economia que li convé».

Tornar al menú.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte